David Pynchon mirant l'abisme...

Posts tagged with “Nicholson”

El cinema irreverent i mordaç del visionari Roger Corman arriba al cicle ‘DP’

divendres, 11 març, 2016

cargell

El cicle de cinema itinerant Cine DP torna a la càrrega amb una de les pel·lícules més famoses de Sèrie B de la història, dirigida per un realitzador de culte que va apostar, per al seu elenc d’intèrprets, per un encara desconegut Jack Nicholson. La irreverent i mordaç The little shop of horrors (La petita tenda dels horrors), del nord-americà Roger Corman, protagonitzarà aquesta novena sessió, que inclou novetats i sentits homenatges. Tributs com el que brindarà a l’animador vila-realenc recentment desaparegut Pasqual Pérez (Pasku) autor a més del cartell que il·lustra la projecció, el segon dissenyat per ell per a aquesta iniciativa cinematogràfica que apropa la cultura des d’un prisma ‘contra’ a la comarca castellonenca de la Plana Alta.

La projecció de The little shop of horrors tindrà lloc aquest dissabte, 12 de març, a la Casa de la Cultura de la Vall d’Alba i serà, seguint la marca de la casa, en versió original, subtitulada en valencià i gratuïta. Aquesta cinta de 1960 és la primera de domini públic (no subjecta a copyright) amb menys de 70 anys que projecta Cine DP. I és que, com expliquen els promotors del cicle, “perquè una pel·lícula passe a ser de domini públic no influeix només el temps, sinó que poden donar-se altres circumstàncies com els errors o demores en la renovació del copyright, com és el cas de The little shop of horrors o d’altres films de renom com la primera pel·lícula de Coppola, Dementia 13”.

Al costat d’aquesta novetat, altres al·licients, com el fet que aquesta pel·lícula fora de les primeres a donar a conèixer al oscaritzat Nicholson, triat per donar vida a Wilbur Force, el pacient masoquista d’un dentista sàdic; que figure en el palmarès de les cintes rodades en un temps rècord i amb un dels pressupostos més baixos; o que porte el segell d’un visionari. I és que Corman, guanyador d’un Oscar Honorífic en 2009, va saber anticipar-se com ningú al cinema independent d’èxit.

Read the rest of this entry »

Avui en Cine-cittat: Batman

divendres, 1 novembre, 2013

Després d’un xicotet “break” degut a unes minivacances torne en una entrada que una setmana més li agradarà especialment al nostre Franky. De fet, moltes vegades hem recitat junts més d’un diàleg del títol que ens ocupa que no és altre que Batman.

Poc és pot contar que no es sàpiga ja. Va ser un autèntic èxit comercial, Tim Burton es coronà, portà el merchandising a un altre nivell, creà un film per al record. No entrarem en el tema Nolan perquè no seria just, tal vegada en altra entrada i per separat.

Va ser una aposta molt forta de la Warner, des de l’any 86 el projecte estava en marxa. Tal vegada el més sonat va ser la elecció del personatge principal. Després de tantejar a gent com James Woods, David Bowie o Willem Dafoe l’elegit va ser Michael Keaton el que va despertar una onada de rebuig entre els fans més incondicionals del comic de Bob Kane. L’acompanyaren un Jack Nicholson pasadíssim de rosca en el paper del Joker, Kim Basinger perfecta com a “florero”, Lando Calrissian com Harvey Dent i altres veterans de Hollywood com Jack Palance o Pat Hingle.

Amb una ambientació gòtica marca de la casa Burton, la gran partitura de Danny Elfman, un disseny de producció impressionant, vestuari, maquillatge… cada dòlar invertit queda a la vista i el resultat és un títol imprescindible per a tota una generació i una revitalització del cinema de superherois que havia patit un gran descrèdit amb la saga de Superman (excepte la primera de Richard Donner).

No diré res més, em pose en les mans del Joker, personatge que pràcticament li furta el protagonisme al turmentat Bruce Wayne:

-¿Eres tú, cariñito? ¿Quién demonios es usted?
-Soy yo… cariñito.
-…Jack… Oh ¡gracias a Dios que estás vivo! Creí que te habían…
-¿Frito? ¿Eso es lo que has oído? Me vendiste por una maldita mujer…¡por una mujer! Debías estar loco… No te molestes.
-¡Tu vida no valdrá nada!
-Ya he estado muerto una vez, y eso libera mucho. Deberías probarlo como terapia.
-Jack, escucha…es posible que aún hagamos un trato
-¿Jack? Jack ha muerto, amigo mío. Puedes llamarme Joker. Como ves, ahora soy más feliz jejeje

Batman (1989). Tim Burton

Algunos hombres buenos

dimecres, 9 octubre, 2013

Anem diversificant un poc la oferta destarifera. Després de tanta acció igual toca canviar una miqueta. No deixa de ser acció però també és una pel·li de juís, que tant agraden en Estats Units. La que ens ocupa és Algunos hombres buenos de la que reproduisc la escena segurament més famosa.

Sense ser una meravella la pel·li aconsegueix entretindre, juga molt bé les seues cartes. El casting és el seu fort: amb Jack Nicholson que sempre és una garantia, un Tom Cruise que ja era una superestrela, Demi Moore, Kevin Bacon, Kiefer Sutherland… Rob Reiner explota molt bé la telegènia dels actors i els enfronta creant alguns diàlegs i escenes per al record.

La història és molt simple, la mort del marine Santiago és investigada per un advocat (Cruise) jove i idealista. Pel camí s’ha d’enfrontar a la imponent figura d’un coronel profundament patriota i defensor d’un codi que prima la seguretat nacional del país per damunt de les persones i del que calga.

Un títol habitual per les vesprades en qualsevol canal autonòmic i que encara hui en dia aconsegueix bones audiències. Gràcies a ell li hem dessitjat a algun veí que li aplicaren un “código rojo” un diumenge de matí.

Jessep: Nosotros cumplimos las órdenes hijo. Cumplimos las órdenes o la gente muere, así de simple. ¿Está claro?.

Kaffee: Sí, señor.

Jessep: ¿Está claro?!!

Kaffee: Cristalino. Coronel, sólo otra pregunta antes de llamar al aviador O’Malley y a la aviador Rodríguez. Si usted dio la órden de que no se tocara a Santiago y sus órdenes siempre se cumplen, ¿por qué iba a estar Santiago en peligro? ¿por qué iba a ser necesario trasladarle de la base?.

Jessep: Santiago era un marine de muy bajo nivel. Iba a ser trasladado…

Kaffee: ¡Eso no es lo que ha dicho! Ha dicho que iba a ser traslado porque corrí un grave peligro.

Jessep: Es cierto, pero…

Kaffee: Ha dicho “corría peligro”, y yo, “¿un grave peligro?”, y usted…

Jessep: ¡Recuerdo lo que he dicho!

Kaffee: Puedo hacer que el taquígrafo le vuelva a leer la…

Jessep: ¡Ya sé lo que he dicho! ¡No hace falta que me lo lean otra vez como si fuera un niño!

Kaffee: ¿Por qué las dos órdenes coronel?

Jessep: A veces los hombres resuelven los asuntos por su cuenta.

Kaffee: No, señor. Ha dicho hace un momento que sus hombres no resuelven los asuntos por su cuenta. Cumplen órdenes o la gente muere. Así que Santiago no debía de correr peligro ¿verdad coronel?.

Jessep: Insolente enano bastardo.

Ross: Señoría, quisiera pedir un receso.

Kaffee: Quisiera obtener una respuesta señor juez.

Randolph: El tribunal esperará una respuesta.

Kaffee: Si el teniente Kendrick dio la órden de que no se debía tocar a Santiago, ¿por qué había de trasladarle? ¿Coronel?. El teniente Kendrick ordenó el Código Rojo porque eso fue lo que usted le dijo que hiciera.

Ross: Protesto!

Kaffee: Y cuando todo salió mal dejo en la calle a estos dos, hizo que Markinson firmase una órden falsa de traslado, amañó los libros de vuelos, coaccionó al médico y ahora le pregunto. Coronel Jessep, ¿ordenó usted el Código Rojo?!!!!

Randolph: No tiene que responder a esa pregunta.

Jessep: Responderé a la pregunta. ¿Quieres respuestas?

Kaffee: Creo que tengo derecho…

Jessep: ¿Quieres respuestas?!!!

Kaffee: Quiero la verdad!!!

Jessep: Tú no puedes encajar la verdad!!! Vivimos en un mundo que tiene muros y esos muros han de estar vigilados por hombres armados. ¿Quién va a hacerlo? ¿tú? ¿usted teniente Weinberg?. Yo tengo una responsabilidad mayor de la que puedas calibrar jamás. Tú lloras por Santiago y maldices a los marines. Tienes ese lujo. Tienes el lujo de no saber lo que yo sé: que la muerte de Santiago, aunque trágica, seguramente salvó vidas y que mi existencia, aunque grotesca e incomprensible para ti, salva vidas. Tú no quieres la verdad porque en zonas de tu interior de las que no charlas con los amiguetes me quieres en ese muro, me necesitas en ese muro. Nosotros uasmos palabras como honor, código, lealtad. Las usamos como columna vertebral de una vida dedicada a defender algo. Tú las usas como gag. Y no tengo el tiempo, ni las más mínimas ganas de explicarme ante un hombre que se levanta y se acuesta bajo la manta de la libertad que yo le proporciono y después cuestiona el modo en que la proporciono. Preferiría que solo dijeras “gracias” y siguieras tu camino. De lo contrario, te sugiero que cojas un arma y defiendas un puesto. De todos modos me importa un carajo a que creas tú que tienes derecho.

Kaffee: ¿ordenó el Código Rojo?

Jessep: Hice el trabajo que me encargásteis.

Kaffee: ¿Ordenó el Código Rojo?!

Jessep: Por supuesto que lo hice joder!!

Algunos hombres buenos, Rob Reiner (1992)