David Pynchon mirant l'abisme...

Lleguiu maleïts: Al límit

divendres, 30 gener, 2015

L’escola rep el nom d’un dels primers psicoanalistes expulsat del cercle íntim de Freud degut a una teoria de la recapitulació que havia concebut. A ell li pareixia obvi que la vida humana es desenvolupava recorrent la varietat de trastorns tal com eren entesos en l’època: el solipsisme de la més tendra infantesa, les histèries sexuals de l’adolescència i la primera maduresa, la paranoia de la mitjana edat, la demència de la darrera fase de la vida…, tot condueix a la mort, que al final resulta ser “el seny”.

Al límit. Thomas Pynchon (2014)

Llegiu, llegiu maleïts: A contrallum I

dissabte, 20 juliol, 2013
En mossèn Gatlin predicava, escoltant com si alguna cosa verdaderament important, pot ser tot, depenguera del semó basat en Mateu 4, 18 i 19:

– Llavors Jesús, caminant pels voltants del llac de Galilea, va veure a dos germans, Simó i Andrés, llençant una xarxa al mar, doncs eren pescadors.
Ell els digué: seguiu-me i us convertiré en pescadors d’homes.

I Jesús -va explicar Moss- camina pels voltants d’un llac americà, algun estany de muntanya, quan veu a Bill i al seu germà Pete llençant cartutxos de dinamita al llac, perqué ells son dinamiters, per a replegar allò que queda surant en la superfície. Què pensarà Jesús i què els dirà? De què els farà pescadors?

A contrallum (2006) Thomas Pynchon

Vanitat de la compassió. E.M. Cioran

dijous, 13 setembre, 2012

La compassió és una prova de superficialitat: els destins trencats i les desgràcies irremeiables ens porten al crit o a la inèrcia permanent. La pietat i la commiseració són tan ineficaces com insultants. A més a més, com apiadar-se de les desgràcies dels altres quan un mateix sofreix infinitament? La compassió no compromet a res; d’ací que siga tan freqüent. Ningú ha mort en aquest món a causa del sofriment dels altres. I pel que fa a aquell que va pretendre morir per nosaltres, no va morir: el mataren.

En els cims de la desesperació (1934). Emil Michel Cioran

Demian, el Caín de Hesse. Llegiu maleïts!

dijous, 9 agost, 2012

Molt fàcil! L’estigma va existir des d’un principi i en ell es va basar la història. Hi hagué un home que tenia alguna cosa en la cara que donava por a la resta. Ningú s’atrevia a tocar-lo; ell i els seus fills els impressionaven. Tal vegada, o seguramente, no es tractava d’una autèntica senyal en el front, d’alguna cosa pareguda a un segel postal; la vida no acostuma a ser tan tosca. Probablement fou quelcom més a dures penes perceptible, inquietant: una mica més d’intel·ligència i audàcia en la mirada. Aquell home tenia poder, aquell home inspirava por. Portava una “senyal”. Açò es podia explicar de qualsevol forma i sempre s’acostuma a prefereir allò que resulta més còmode a la raó. Es temia als fills de Caín, als que portaven la “senyal”. Aquesta no s’explicava com allò que era, és a dir, com una distinció, sinó com el contrari. La gent deia que aquelles persones amb la “senyal” eren sinistres i la veritat és que ho eren. Els éssers amb valor i caràcter han resultat sinistres a la gent. Que una raça d’homes audaços i inquietants estiguera solta pel món resultava incomodíssim, i per això els varen posar un sobrenom i es van inventar una llegenda per vengar-se d’ells i justificar, d’aquesta forma, tota la por que els tenien. Ho comprens?

Demian (1919). Hermann Hesse

La rebel·lió de les masses II

dimecres, 11 juliol, 2012

La sociedad, para vivir mejor ella, crea, como un utensilio, el Estado. Luego, el Estado se sobrepone, y la sociedad tiene que empezar a vivir para el Estado. Pero, al fin y al cabo, el Estado se compone aún de los hombres de aquella sociedad. Mas pronto no basta con éstos para sostener el Estado y hay que llamar a extranjeros: primero, dálmatas; luego, germanos. Los extranjeros se hacen dueños del Estado, y los restos de la sociedad, del pueblo inicial, tienen que vivir esclavos de ellos, de gente con la cual no tiene nada que ver. A esto lleva el intervencionismo del Estado: el pueblo se convierte en carne y pasta que alimentan el mero artefacto y máquina que es el Estado. El esqueleto se come la carne en torno a él. El andamio se hace propietario e inquilino de la casa.

La rebel·lió de les masses. José Ortega i Gasset (1929)