David Pynchon mirant l'abisme...

Avui en la Cara B: Coses de casa

dimarts, 27 gener, 2015

103012-star-wars111

Dejar una marca propia es cosa de vida o muerte, o de muerte solamente, porque la intención subterránea es traspasar la muerte, es seguir existiendo después del fin. Y a esos efectos tanto sirve la existencia de un hijo como la de una cicatriz. Después de todo, también el hijo es una cicatriz. Buena definición para proponer a la Academia. Hijo: cicatriz del amor.

Gracias por el fuego” 1965. Mario Benedetti.

Seguint el fil del text de Benedetti, podríem dir que l’infantament és una cicatriu que mai cura malgrat els tractaments, carinyos i el pas del temps. En algunes ocasions eixa ferida comportarà una sèrie de complicacions sense informe mèdic conegut. Uns símptomes crònics que començaran com un simple tràmit que respon al nom de “família”.

I és que existeixen tants tipus i tipologies de famílies com de possibles patologies. No debades cada família és un món per molt que vingues d’una galàxia molt i molt llunyana…

Read the rest of this entry »

Avui en “La cara B”: Toda la puta vida igual

dilluns, 24 novembre, 2014

SHAUN_OF_THE_DEAD_SCREENSHOT_1
Nova entrega de la “Carara b”, la secció del programa de “El hombre con rayos X en los ojos” que s’emet en Vox UJI Radio.

En aquesta ocasió destarifem al voltant del tema de les addiccions -concretament el tema del programa és “toda una vida consumiendo” – baix l’explícit títol: Toda la PUTA vida igual!

Així doncs, per il·lustrat el tema ens recolzen amb el tango “Toda una vida” d’Osvaldo Farrés, la comèdia zombie “Shaun of the dead” i la maxacona cançó de la Polla “Toda la puta vida igual”.

Un destarifo de tres parells de collons… Com sempre XD. Que aprofite criatures, sigueu el que sigueu

Avui en l’home amb raigs x als ulls: la recaiguda

dilluns, 27 octubre, 2014

groundhog-dayUs deixe per aquí el tall de radio de “la cara b” del programa “el hombre con rayos-x en los ojos” en el que participe a base de guions hipertrofiats i megalomano-pedants.

En aquesta ocasió abordem el tema de la recaiguda com a etapa dintre d’un procés terapèutic partint dels Monthy Python i passant per Harold Ramis, terry gilliam, Atrapado en el tiempo… per acabar amb el nu-metal de Sugarless. I com de costum, no deixem de banda l’oportunitat de fer crònica/llenya política al recordar que prendre decisions basades en els costums és també una forma de recaure en els mateixos errors.

Au pués, mode autobombing /on:

Avui en la “Cara B”: Me conduces mal

dijous, 27 març, 2014

“No és estrany que aquells pobres premoderns fossin folls, desgraciats i miserables. El seu món no els permetia prendre’s bé les coses, no els deixava ser assenyats, virtuosos, feliços. Amb mares i amants, amb aquelles prohibicions per a obeir les quals no havien estat condicionades, amb les temptacions i els remordiments solitaris, amb totes aquelles malalties i el dolor infinit i aïllador, amb aquella inseguretat i aquella pobresa (i fortament, a més, en solitud, en un aïllament individual sense esperança), com haurien pogut ser estables?

Un món feliç. Aldous Huxley (1932).

fahrenheit

Com podrien ser estables? Pregunta l’interventor mundial, Mustafà Mond… En el món feliç descrit per Huxley ho tenen ben clar: mitjançant selecció genètica i condicionament. I si a pesar de tot alguna cosa va malament sempre queda el Soma… El deliciós Soma: mig gram per a una vesprada d’esbarjo, un gram per a un cap de setmana, dos grams per a un viatge al bell Orient i tres per a una fosca eternitat en la lluna.

I és que ja des dels principis de la civilització es coneix la força que les emocions exerceixen sobre la conducta humana. D’aquesta forma, xamans, gurus, religions, mandataris, governs i mega-corporacions saben el poder que les emocions exerceixen sobre el nostre comportament i per tant que: aquell que controla les emocions controla el món.

Read the rest of this entry »

Avui en la cara B: El valle de los placeres

divendres, 13 desembre, 2013

“En el centro de la habitación de Oscar, un puñado de hashish ardía en un quemador de incienso, y quisieras o no, el humo que se desprendía entraba en tus pulmones al respirar. En menos de treinta segundos, yo estaba completamente pasado. Sentía como si mis entrañas quisieran salirse por cada poro, y el sudor y la respiración de los otros fueran entrándome dentro.

La mitad inferior de mi cuerpo, en especial, la sentía pesada y torpe, como sumergida en un espeso fango, y mi boca sentía deseos cosquilleantes de tener la polla de alguien metida en ella y chupar todo el esperma. Mientras comíamos la fruta apilada en fuentes y bebíamos vino, la habitación entera sucumbía violada por el calor. Tenía ganas de que me despojaran de mi piel, como una fruta. Quería empaparme de la carne aceitosa y brillantemmn de los negros y clavarlos dentro de mí.”

Azul casi transparente. 1976. Ryu Murakami

09361beyond

Joventut, diví tresor… però no sempre. I és que esta mitificada etapa de la vida, si la mirem amb la perspectiva que ens dona el temps, podria definir-se com una edat amb patent de cors on, si tot va bé, tot es pot perdonar.

D’esta forma, del Japó de meitat dels 70 de Murakami, al Hollywood retractat per Jaqueline Susann als seixanta, passant per els nous divendres en qualsevol plaça o zona d’oci del nostre present; la irreverència i les ganes de cremar moments vitals a base d’experimentació pareixen ser una màxima universal.

“El Valle de los placeres” de 1970 del director de culte Rus Meyer, és una sàtira explícita de la cinta de 1967 titulada “El valle de las muñecas”. Tant fou així que, en el seu origen, la cinta de Meyer es va planejar com una contiuació de la pel·lícula original basada en el reeixit llibre de l’escriptora Jacqueline Susann.

valley-dolls-sex-scene

Aclamada per l’èxit i injuriada per la crítica, “el valle de los placeres” és la pel·lícula més assequible del seu director. Tanmateix, no per això renúncia a algunes de les seues filies mes recurrents: dones de grans volums i capçaleres de llit.

La cinta es presenta com una paròdia colorista del drama que s’amaga darrere de l’èxit lligat al star-system. Un divertiment al·lucinat ple de drogues, sexe i molt i bo Rock and Roll. En definitiva, una oda a l’alegria de viure, als somnis de joventut i la recerca del plaer… També, com ens indica la caràtula de la cinta: “Una extravagància de Rock and Roll de grans proporciones”

La pel·lícula va aplegar en plena crisi de les majors amb una visió radical sobre el sexe i les drogues, gracies a la qual va saber atrapar a una nova generació frissosa de noves sensacions i amb un descomunal ímpetu de trencar amb el passat. I es que amb la joventut dels seixanta va aplegar també l’escàndol.

És l’hora dels comiats, però abans, quadrem el cercle expositiu d’aquesta setmana repleta de drogues, sexe i Rock and Roll amb una estrident explosió de Punk Rock de la mà de “Pussycats” i el seu tema “Dame gasolina”.

D’esta forma, us deixem amb la irreverència, la incorrecció i la inconsciència embriagada feta cançó. Us abandonem a la vostra sort amb l’extinta formació que estigué en el cantó més amagat de les antípodes de la correcció política. Amb “Pussycats” i el seu “Dame gasolina” ens acomiadem, no sense abans fer una advertència radiofònica: “Este programa té continguts explícits. Per favor, no intenten fer açò en les seues cases”.

P.D.: Gràcies Mulo per les correccions. U Rock man!