David Pynchon mirant l'abisme...

Cròniques de la Vila del Pingüí

divendres, 16 novembre, 2012

Avui: Crònica d’una barreja

Els guardians de la Galàxia

http://www.youtube.com/watch?v=b-2AUr6cjOY (llàstima que no estiga en Valencià)

Sí amics, després de molt de temps de absència, torna aquesta secció a destarifos, i es que ni les més estranyes enfermetats podien aturar-me de fer reviure la nostra infància, amb una de les series que més m’han fet gaudir!

Sembla inconcebible, com en tan sols un minut, i una cançó roquereta típica dels 80, s’aconseguia crear eixa atmosfera…QUINA INTRO! Que si uns extraterrestres volen ajuda i ens donen la seua tecnologia, a canvi a la terra es crea un grup de defensors de la justícia i l’ordre, els guardians de la galàxia.

Sí…ho sé, l’argument d’aquesta mescla explosiva de aliens i cowboys te més forats que un formatge gruyère, per exemple, si son tan avançats…perque dimonis volen l’ajuda dels humans? Però més increïble encara, si estan en l’espai…PERQUE DIMONS VAN VESTIT DE VAQUEROS? Però qui no ha mesclat fanta i coca-cola quan era menut? De fet crec que ací estava l’encant de la sèrie, supose que els guionistes pensaren, quines dues coses inciten el ànim de aventura dels joves nord-americans? El espai…i els vaquers…et VOILA!

Però la veritat siga dita, és que la formula funcionava, suportada sobretot amb els seus carismàtics protagonistes, que ja t’els presentaven en la fabulosa intro, quan es tocaven la placa de “ranger” de Texas espacial, activaven uns poders flipants; d’una banda el capità del grup Zachary Fox, que en el primer capitol perd el braç i li implanten un canó laser biònic. La noia, Niko, que a mi me molava molt perquè tenia poders psíquics, la placa en el cinturo en lloc de en el pit com els demés i una escopeta més que respectable. Després estava el negre graciós, Walther ‘Doc’ Hartford la veritat es que els seus poders eren una mica birria, era un científic que tenia “estranyes llumenetes” que s’introduïen en els ordinadors i els piratejaven. I sense cap tipus de dubte, la estrella de la funció era Shane Gooseman, el tio més dur de la sèrie, un aire sospitosament paregut a de Clint Eastwood a les seues pelis amb Sergio Leone; el seu poder era el de transformar el seu cos en moltes matèries, diamant, acer etc …

The Adventures of the Galaxy Rangers - The Collection: Volume 2 box artEls dolents principals, eren una espècie de copia del Imperi galàctic de Satar Wars, sols que en lloc de un emperador hi havia una “reina”, que segresta a la dona i la filla del capità del grup, per…be, no acaba de quedar clar mai perquè…Però aquella era una organització confusa, jo em quede amb “el capita Kidd” un dolent secundari amb molt de carisma, Kidd era un pollastre gegant amb molta mala baba i sentit de l’humor.

Com he dit és una mescolansa ben estranya, però funcionava molt be per entretindre’t durant 20 minutets, anys després a d’algú se li va tornar a ocorre eixa idea de mesclar Cowboys i aliens del espai, però eixa és altra historia…

Nota: 6’5 sobre 10

Lamentablement sols he trobat els capítols en angles, però no us recomane la revisió, a no ser que en siguereu fans a mort de la sèrie, la animació es tronquisima, ara mola molt vore les pintes dels personatges, una mescla entre els 80 i els bigots de estètica de finals del segle 19.

Cròniques de la Vila del Pingüí

diumenge, 8 juliol, 2012

Avui:  Crònica de la major conspiració mai contada.

Los Fruitis… i Delfi

Des que era un xiquet, m’encantaven les conspiracions, sempre he pensat que darrere d’una actuació, s’amaga una obscura intenció, no confessada per al públic en general. JFK de Oliver Stone, fou possiblement el primer referent audiovisual d’una conspiració que em marcà a foc, no obstant, més o menys al mateix temps que el gran públic observava com va ser assassinat el president dels Estats Units…a Espanya els nens erem víctimes silencioses d’una de les maniobres més maquiavèl·liques de la historia…m’explique:

La setmana pasada preparava la crònica de la sèrie més infecta, surrealista i casposa mai emesa a TV…era hora de re-visitar el horror.  http://www.youtube.com/watch?v=CYQYguHeacg

Los fruitis, consistia en una sèrie de fruites animades, que lluitaven contra una espècie de mono que s’els volia menjar, com veieu l’argument era digne d’un oscar. Però el horror consistia en una animació paupèrrima, uns fons de pantalla que es repetien una i altra i altra i altra vegada, uns personatges carents de tot carisma…analitzem: Mochilo, un plàtan gangos i repel·lent amb una bossa estil Doraemon, Gazpacho…el causant de la meua (i em consta que la de molts) aversió total als andalusos, una pinya andalusa amb barret de flamenc (Deu sabrà per què), que representava tots els tòpics de la gent del sud, cantaors, trabucaires, tocadors de guitarra…Pincho, sempre he pensat que era un immigran ilegal, ja que era un cactus i no una fruita, per a més “gràcia” era mexicà. Menció a part mereix Kumba…LAMENTABLE, una xiqueta amb un bikini que deixava ben poc a la imaginació, i que sempre anava acompanyada d’un plàtan.

Doncs bé, tractant d’esbrinar quina era la mente enferma que havia parit tal engendro…em sortí el nom de Antoni D’Ocon (per mi associat a Sylvan), i mirant les seues “creacions” em trobe que un any després de perpetrar los fruitis, aquest geni creà…DELFI!, http://www.youtube.com/watch?v=_ntqsohYn2Y

Sí amics, aquell peix que tenia uns bíceps que ni Apolo Creed (sempre he sospitat que prenia esteroides). El cas és que he recordat que el dolent de Delfi era el “capitán Vinagre” un voltor capità d’un vaixell, amb un cangur de mariner (com podeu vorer la pertorbació d’aquest home era cosa seriosa), però…quina era la motivació del capità vinagre?…exacte! menjar-se a Delfi!…i amics…llavors és quan he lligat caps:

A principis dels 90 McDonalls inicià una campanya per a que nens odiaren la fruita i el peix i no tingueren altre remei que menjar les seues hamburgueses; El resultat foren auqestes obres mestres de la animació

Penseu-ho be!  El protagonistes d’aquestes series eren lo més arrastrat i pudent que mai s’ha passat per la TV, al final li agafaves carinyo al capità Vinagre i als demes dolents, que a la fi i al cap…sols volien menjar! Deu meu!, en canvi odiaves als protagonistes, que eren en la realitat aliments saludables. Després de veure la meua “esbelta” figura, m’he convençut de que la meua teoria de la conspiració és del tot acertada, encara que també es puga culpar a la cervesa, però eixa és altra historia…

Una revisió podria suposar la mort cerebral…

Nota: -10.000 sobre 10

Cròniques de la Vila del Pingüí:

dissabte, 23 juny, 2012

Avui:  Crònica de la heterosexualitat.

Caballeros del zodiaco

http://www.youtube.com/watch?v=RTYIwv74fJQ

Conegut és que una de les seccions més llegides dels diaris es l’horòscop, i es que amics, com diu el Doctro Repronto, el comú dels mortals és incapaç de citar els osos del peu, però es sap de carrereta els signes del Zodíac. Entenc que veure una serie de dibuixos animats no et transforme en supersticions…però sí que et pot influenciar d’alguna manera… m’explique:

Caballeros del Zodiaco és una sèrie japonesa produïda per la eterna TOEI; La sèrie consistia en les aventures d’una sèrie de nois que descobreixen tenien el poder de les constel·lacions, i lluiten per defendre la reencarnació de la deessa Atenea, protectora de la humanitat, d’una sèrie de malvats que volien com no…destruir el planeta.

Siguent sincers, no era un gran fan de la sèrie…la veia de tant en tant…però això era un dels punts fort de la sèrie (per a mi), perquè donava igual! Mare meua si els costava avançar en la trama…per a que us feu a la idea, era com un partit de Oliver i Benji…però en lloc de Futbol , era en combats de rajos amb armadures…(aquest era l’altre punt fort de la sèrie, les armadures que a mi, me molaven a munto).

Tanmateix aquesta sèrie no es recordada per la seua acció, tot i que la tenia…i bastant violenta i sanguinària tot siga dit, amputacions, negacions dels sentits, segrestos, morts per congelació, ofegament, rajos còsmics etc…

No…aquesta sèrie es mereix un lloc al nostre Destarifos, per ser la primera sèrie Gay de la historia!!!! Mare meua!! Aturem-nos a estudiar als protagonistes:

-Atenea: El referent femení de la serie, semblava la princesa de Super Mario, sols servia per a ser segrestada per el dolent de torn i calia rescatar-la sinó s’acabava el mon.

-El caballero del Dragón: un penjat amb melena, amb una estranya afició masoquista per a sacrificar parts del seu cos, o la seua vida directament. La majoria de vegades, el sacrifici no servia per a res. El seu mestre era una espècie de Yoda vingut a menys.

-El caballero de Andrómeda:  Este s’emporta la palma, un tipo amb el pitjor asesor d’imatge de la història, tenia pel de color verd, una armadura rosa, i la seua arma…era una cadena! Pasaria desapercebut el dia del orgull Gay, tot i que cal dir, que repartia bastant amb la cadena…

-El caballero del Cisne:  Un rubiales, que el seu atac estrella s’anomenava “polvo de diamantes” (no cal dir res més). Tot i això era dels que més repartia. Ara tenia una estranya fixació edípica amb la seua mare congelada…

-El caballero de Fénix: El macarra, el machote, un tio més dur que un bocata de marmol, sempre acudia en moments crítics en auxili del seu germanet xicotet Andromeda

-El caballero de Pegaso:  El protagonista, Seya (la serie original es diu Saint Seya) un pupas, pesat, repel·lent, inútil, pestilent, nyonyo, insofrible, infecte….Mai feia res d’utilitat, sols estava per a que li curraren una bona pallissa, això si, quan la situació semblava totalment perduda, treia forces de ningú sap on, per derrotar al megamalvat. Una cosa que em repatejava era que la gent a la sèrie deia “Seya y sus amigos” tio! Que els demes també es juguen el tipo contra els monstres.

En fi, sempre he cregut que com que no la veia molt a sovint, mai he tingut un interès per el meu futur en els astres; així com d’altra banda sempre he tingut molt clara la meua orientació sexual…Però eixa és altra història…

Es IMPOSSIBLE una revisió, repeteixc, IMPOSSIBLE, no ho intenteu a no ser que patiu de insomni greu. La animació és HORRIBLE Pot deixar efectes secundaris irreparables…

Nota: 6 sobre 10

Cròniques de la Vila del Pingüí:

dijous, 31 maig, 2012

Avui:  Crònica d’un principi.

Estrenem nova secció a Destarifosmil! Una retro-crítica a les series de la nostra infancia-adolescencia. Acceptem critiques i valoracions personals de tot tipus des d’un “jo no veia eixe bodrio” a un “em cau la llagrimeta de la nostàlgia” Esperant les vostres peticions de crítica de sèrie infantil a la carta (sí té èxit farem crítica de pelis a la carta tb va…) Comencem avui amb:

El Dr. Slump!!

Opening en català

“Ja és matí a la Vila del Pingüí” aquesta era la salutació amb la que un sol que parlava ( no sols això, sinó que desdejunava , es rentava les dents, i se’n anava a dormir amb gorret), precursor dels Teletubis; rebia al inici de quasi cada capítol a un espectador dispost a entrar  en Bizarrolandia; i es que amics, sí Salvador Dalí i David Lynch s’haguessin aliat per fer una sèrie de dibuixos infantils, el resultat seria molt paregut a questa Vila del Pingüí. Allí conviuen personatges tan pintorescos  com un científic pervertit,(el Doctor Sembei Norimaky), un àngel trobat en l’era juràssica que devora tot el metall que troba (la gatxan), 2 extraterrestres que treballen arreplegant deixalles, per tal d’aconseguir el diners suficients de reconquerir el seu planeta natal (el rei Nikotxan), Una mestra d’escola pàmfila i objecte del desig del doctor (la senyoreta Yamabuky) Un Superman, el qual l’únic superpoder que té és el de menjar prunes amargues, un Tarzan passat de kilos, un veí clònic de Bruce Lee que es transformava en tigre quan tocava una dona, el pitjor cos de policia de la historia Edificis que parlen i que donen les hores en punt, patacades antològiques, El professor Cap Rodo, un mestre d’escola amb un cap gegant que no dubta en usar com arma de càstig contra els alumnes, el dolent, el doctor Machinito, que feia robots per destruir el Sembei Norimaky, als que anomenava home de caramel. I per damunt de tots sobresurt l’Arale, la simpàtica xiqueta-robot protagonista, capaç de pegar unes osties que ni Chuck Norris i Mike Tyson Junts.


Dr. Slump, combina un mon surrealista, amb un erotisme (recordeu que Arale és un invent de Sembei que li surt malament! Ell volia un robot de plaer i li va eixir la Arale!) més que manifest, i una violència exageradíssima. Tres elements on l’humor flueix d’una manera natural.

L’ideoleg darrere aquesta destarifada és (tots de peu) Akira Toriyama, el Imperial, el creador de Bola de Drac, que fins i tot es dibuixava de tant en tant a la sèrie,  amb una mascara d’hospital, organitzant competicions completament destrellatades

Per mi és la sèrie més surrealista i divertida que he vist mai, perquè eixos eren els seus pilars, a molts amics meus no els va agradar mai, està clar que la acció de Bola de Drac era inigualable, però aquesta era un divertiment sense cap tipus d’èpica, de fet hi ha un capítol on Goku coneix a Arale…però eixa és altra historia… Si el volies era unes rises sense més pretensió, l’humor absurde d’Arale i companyia era més que suficient; tot depèn del que un espera trobar…

Nota: 9 sobre 10