David Pynchon mirant l'abisme...

Cròniques de la Vila del Pingüí

dilluns, 3 agost, 2015

Avui, Cronica de d’un mite.

Aquesta setmana escoltava (per casualitat) a la radio una senyora, que feia recomanacions de llibres per a nens. Estava jo poc interessat en el tema, quan la suposada experta en pedagogia, recomana per ultim, una adaptació de…L’odissea d’Homer. Al principi em vaig quedar una mica pensatiu, vols dir que no és una mica dens tot plegat per a una criatura?? Però de sobte vaig recordar que efectivament, un dels primers llibres com a tal que vaig llegir, fou una adaptació de 3 i 4 de L’odissea!…el que passa, és que el meu germà em va aconseguir aquell llibre marro, perquè junts, els diumenges pel mati veiem…ULISES 31 !!

De nou, serie qwallpaper_4ue només feien els caps de setmana, i a més a més només els diumenges! Era sinònim de qualitat. La serie és una adaptació dels coneguts viatges d’Ulises… Però aquesta vegada al segle 31, a l’espai, amb robots i extraterrestres;res de tots els colors… D’acord que no hi havia cap rigor, però era una idea molt original la de barrejar la ciència ficció amb la Grècia clàssica. Tanmateix, es va introduir la novetat que la tripulació de la nau estigues en una espècie de crio-hibernacio, que només acabaria, quan trencaren la maledicció dels déus de l’Olimp. Ulises ( que tenia una mica pinta de Jesucrist) anava amb el seu fill Telemac, un robot vermell anomenat Nono i una xiqueta alien anomenada Thais, a la deriva per l’espai, intentant tornar a casa AKA La terra, i alliberar als seus amics.

Read the rest of this entry »

Cròniques de la Vila del Pingüí

dissabte, 9 novembre, 2013

Avui:  Crònica de les autonomies

Musculman.

http://www.youtube.com/watch?v=CKSfkqDqO04

Amb tot el rebombori del tancament de Anal 9 (ui perdó…), Canal 9, he llegit molts comentaris dels meus amics, sobre les coses que veien a aquest canal quan ells eren menuts, que si Monleón, que si les pelis clàssiques de Star Wars, que si cine de acció després del Futbol…Noche de fiesta…i com no, les series.

Jo, ja ho he comentat era més de TV3, on el doblatge era molt millor, i els capítols anaven més avançats. El cas és que la immensa majoria dels meus amics veia per Canal 9, la sèrie que hui ens ocupa: Musculman. Musculman es un producte de TOEI (i ja van…), vingut ací amb el BOOM de bola de Drac. El protagonista de a sèrie es Musculator (o Musculman, o Sugurú com li diuen els seus pares). Musculman, és un extraterrestre del planeta Muscul, vingut a la terra per convertir-se en un heroi, però el cas és que és prou desastre, du una mascara que li fa semblar un porc, es menja alls, per créixer, vola literalment tirant-se pets, és groller, golafre…però això sí, te molt de sentit de l’humor.

Musculman era un bon heroi, però amics, el que més destaca de la serie eren com no! Els dolents, uns dolents amb molt de carisma i que realment te feien tremolar i pensar…buah..i a este con se’l derrota??. L’esquema era bastant repetitiu, al principi van apareixent adversaris que semblen duríssim, Musculman els derrota amb més enginy que no pas força i o be moren o be s’uneixen a ell per lluitar contra monstres més temibles.

 

. Cal recordar, que els protagonistes…eren lluitadors de lluita lliure! La sèrie, junt al Pressing Catch de Telecinco per la nit, començà una febre per les lluites en rings, de la que fa un temps hi hagué un desagradable revival. Entre els lluitadors destaque, Menjatallarins (Xinés), Robín (anglés), el preferit per molts, Bufal (espanyol, amb dues banyes), Blockman (alemany…amb una esvàstica al pit, i vestit com un Nazi!). I el meu preferit, Warsman, de l’extinta Unió Soviètica, una mescla de Lobezno i Robocop, un meitat home meitat màquina que treia unes urpes mortíferes, un crack. Jo crec que cada un en teníem un de preferit, i jugàvem quan erem menuts ens els parcs emulant als nostres ídols lluitadors

El cas és que sense les televisions autonòmiques no haguéssim pogut gaudir d’un bon grapat de series d’animació, que ens animaven a jugar amb els nostrés amics, després de veure-les, en el nostre idioma. Se’m gela la sang al pensar que els meus nebots podrien no tindre eixa experiència…però eixa és altra història.

 

Revisió, no és aconsellable…la sèrie va molt lenta i en aquest cas es preferible no tocar-la si en guardeu un bon record.

 

Nota: 6’5 sobre 10

Cròniques de la Vila del Pingüí

dijous, 5 setembre, 2013

Avui:  Crònica d’una panaderia artesanal (Primera part)

Conan, el niño del futuro.

Fa uns diem em sorprenia llegint, la noticia de la retirada de Hayao Miyazaki. No és la primera vegada que ho anuncia. L’autor de “Porco rosso”, tornà al mon del llargmetrage d’animació, amb “Ponyo en el acantilado”, després de dir que ho deixava amb “El castillo ambulante”; encara que es notà que li tirà una maneta de pintura (perdò per la broma facil), al seu fill, i al estudi d’animació Ghibli, en la interesant “Cuentos de terramar”.

El cas, és que sóc fan d’este home, desde la meva més tendra infancia (per cert perqué la infancia és tendrà? serà per les ferides que ens feiem jugant als parcs, que després ens deixaven costres, i al rascar-me ma mare sempre em deia ¡no t’ho rasques que encara està tendre! Bueno que me voy sigo…). Sense este home no s’entenen els dibuixos animats, així de clar, Sherlock Holmes (versió canina), Arsenio Lupin III…i Conan..No NO! No és tracta del Chuache, el secreto del acero, Zamora…Vos pose en situació…

Conan, és un jove que viu a una illa en el Pacífic Amb el seu avi, després de la tercera guerra mundial; que ha deixat el planeta pràcticament sense recursos després d’una catàstrofe Nuclear. Conan té una força sobre-humana a les cames el que el fa un gran nedador i pescador, i fa que pegue uns bots estratosferics.

Un bon dia apareix una noieta semi-inconscient a la platja de l’illa de Conan, després de asistirla; aquestà afirma ser la neta d’un important científic, amb qui vol reunir-se després de la mort dels seus pares. Però la noieta és objecte de dessitg d’uns sinistres homes que envairán la illa de Conan, capturarán al seu avi, i obligarán als joves protagonistes a empendre una èpica aventura per trobar a aquell cientific enfrontant-se a aquells homes sense escrupols…els agents de INDUSTRIA.

No vull fer massa Spoilers, però diré que la història de la sèrie és una autentica delicia de ciencia-ficció distòpica. En la sèrie ja s’avancen les constants de l’autor Japonés, la infancia, el respecte per la natura, la devastadora acció humana sobre el platena, el romanticisme, etc etc…

Quan era xicotet i la veia en la TV3 amb el meu germà als dos ens cridava la atenció que els dolents vingueren d’una ciutat anomenada INDUSTRIA, i els bons buscaven a un geni de l’energia solar. Tot presentat amb una artesania pròpia d’aquelles panaderies de barri que tenien mitges llunes de crema (per exemple) de les que ja no hi ha en un món ple de bolleria INDUSTRIAL. Conan em recorda a aquelles delícies de la infància…Però eixa és altra història…

 

Revisió 100% recomanable, sobretot per a vore acompanyat de nens. Animació, vaja antigueta…(com he llegit en internet, els dolents tenen molt mala punteria, als bons ni els rocen les bales) però sols per la història, i perqué és Miyazaki, val molt molt molt la pena, i si l’heu vist, us despertarà la nostàlgia com a mi.

 

Nota: 9 sobre 10

Cròniques de la Vila del Pingüí:

dissabte, 30 març, 2013

Avui:  Crònica del vertader primer amor

Ranma ½

Fent el sopar d’acomiadament de la meua persona, abans d’embarcar cap al UK. Ens trobàvem els amics de tota la vida rememorant episodis de comicitat qüestionable i batalletes de joventut…invariablement, acabarem parlant de les series de la infància. Algú digué llavors la que avui ens ocupa. Ranma. http://www.youtube.com/watch?v=XW9BapLxwkw

El to general era d’un bon record, sobretot perquè a la sèrie eren habituals les escenes de Topless i era realment humorística, et reies molt, però llavors altre amic espetà: “Sí´sí, se li veien les mamelles…però no tenia pezons!!” La dada era certa, i generà una riota general…però amics, no vaig poder contindrem i sense poder-ho evitar, em vaig trobar defenent a capa i espasa a aquesta mítica sèrie.

Ranma, és un anime japonès, vingut de la ma del Boom Bola de Drac. El protagonista de la sèrie era Ramna, un jove en el camí de convertir-se en un gran mestre de les arts marcials. Ramna, però, posseïa una particularitat, quan es mullava amb aigua gelada, es transformava en una atractiva noia, (I quina noia!) pèl-roja (AY OMA!). Per tornar a ser un noi, tenia que banyar-se en aigua calenta. Allò era degut a un accident que tingué en uns banys màgic a Xina, durant un entrenament amb el seu pare, que es transformava en un os Panda.

La sèrie estava farcida de secundaris estrambòtics i peculiars…amb una curiositat, els protagonistes masculins volien liquidar a Ranma, mentre que les secundaries femenines se’l volien endur al llit!. Shampoo (que és transformava en gata), Muus, un llença-ganivets miop(que es transformava en un cigne), Rioga, millor ami-enemic de Ramna, amb un sentit de l’orientació lamentable (es transformava en un porquet), Els Kuno, La cuinera, Akane, Un mestre d’arts marcials pervertit a lo fullet tortuga…la llista seria realment llarga.

Tot plegat donava un cocktail d’erotisme, Kung-Fu, comèdia, màgia, misteris…que no han quedat mai tan ben resumits, com en aquest comentari: más intrigas que en “Yo, Claudio”; más comedia) que en “Mr. Bean”;más sexo que en “Los vigilantes de la playa”;más acción que en “El equipo A”;más amoríos que en “Ally McBeal”;más misterios que en “Se ha escrito un crimen”;más fantasía que en “Twilight Tales”; más personajes freaks que en “Enano Rojo”; más situaciones absurdas e inexplicables que en “Perdidos”.

Afegir que ala serie, se li afegiren diversos capitols compementaris Extra, o OVAs. En un d’ells torna a sortir la mare Ranma, que surt en l’últim capitòl de la serie, ja que el seu pare es va emportar al fill petit per ensenyar-li Kung-Fú, i va abandonar a la mare! Vaya dramón tu!
Sí, ho confese…Yo volia ser Ranma!, el meu primer gran amor de dibuixos animats; Son Goku era la ostia sí…però els seus enemics eren molt xungos…jo preferia ser Ranma, tindré a una legió de pretendents guapissimes raere de mi, (deixant al marge un problema d’identitat sexual seriosa, pel fet de convertir-se en la tia més bona de la sèrie…). Y viure aventures esbojarrades contra dolents tontos de pa sucat amb oli.Per això em va sortir defendre-la…em van tocar els sentiments…Després a la vida real, eixes coses no pasen clar…però eixa és altra història…

És interessant una revisió, la sèrie òbviament està desfasa en quant a animació, i peca en excés d’un fals dramatisme japonès…però és divertida a rabiar, els personatges secundaris, són una colla de frikis de molt de cuidao!

Nota: 8’5 sobre 10

Cròniques de la Vila del Pingüí

dissabte, 2 febrer, 2013

Avui: Crònica de l’estilisme dels superherois

HE-MAN, y los Masters del Universo

L’altre dia estava fent un repàs a una (no recorde quina exactament) de les “evenings with Kevin Smith”; i en això que el grosset de Jersey, diu:- No em puc creure, que Lois Lane (Luisa Línia), un premi Politzer, no sàpiga la diferencia entre açò, “ell amb ulleres”…i açò…”ell sense ulleres”. Efectivament…com era possible que ningú repari amb un simple canvi d’ulleres de Clak Kent??; llavors vingué al meu record, altre heroi que camuflava la seua identitat secreta, d’una manera molt lamentable… http://www.youtube.com/watch?v=ae2No7bprmY

He-man (Éll-Home), conta la història de Adam, el príncep avorrit del planeta Eternia. El tipo es treia un espasa de darrere la camisa (como suena senyores), i després de invocar a un poder estrany d’un castell (calavera gris), és quedava en taparrabos y hipermusculat a lo increïble Hulk. El més curiós del tema és que NINGÚ en tot el planeta veia la diferencia entre Adam i He-Man, sols els diferenciava que el segon anava semi-despullat, i sortia de una sessió intensiva de rajos UVA (també en mons de fantasia, la Jet Set, cuida l’estètica).

Després estaven els dolents, entre una colla de monstres de colors, en destacaven els dos principals: Evilyn, una bruixa que estava molt Jamelga (per què no dir-ho), amb una pinta de Dominatrix que despertava unes prematures passions infantils y…Skeletor. Un malvat amb molt carisma, que plantejava molts interrogants, sobretot, com va pedre la cara? Perquè inexplicablement el tipo tenia una calavera en lloc d’un cap normal…però un cos que ni el ChuaChenagger tu.

Cal apuntar que la sèrie serví d’impuls a un merchandaising de joguets espectacular, ninots de tots els personatges, repliques dels castells etc etc. Matel se forrà!, fins i tot jo tenia un Skeletor i Un He-Man, que venien en una cinta de cassette, on actors de doblatge recreaven historietes i batalles, llàstima haver-la perdut…

Però He-Man, plantejava moltes preguntes a la meua mentalitat infantil, per exemple, com és que el príncep tenia una meleneta rubia…però les celles negres?? el mateix ocorria amb el seu col·lega Manatarms (hombre con armas)  o amb la barba blanca de Rajoy, i el seu cabell tintat de negre; però eixa és altra història…

La revisió no és aconsellable si en guardeu bon record, ara per fer unes rises esta be, per que els personatges corren d’una manera molt xunga, i sempre fan els mateixos gestos. Els guions eren més simples que’l mecanisme d’una botija

Nota: 5’5 sobre 10