David Pynchon mirant l'abisme...

Avui en “Cine-cittat”: Torrente, el brazo tonto de la ley

dijous, 28 novembre, 2013

Després de tanta acció i drama ja tocava un poc de comèdia. Podria haver citat mil i un títols però sempre que necessite riure Torrente, el brazo tonto de la ley és una de les primeres pel·lis que em ve al cap. La primera d’una saga que ha esdevingut un màquina de fer diners en detriment de la qualitat del producte. No obstant esta primera que la inaugurava va ser un èxit de públic i taquilla. De la ma d’un Santiago Segura en estat de gràcia ens mostra la vida de José Luis Torrente, un ex poli fatxa, obes, alcoholic, maleducat… que busca de qualsevol manera “revitalitzar” la seua carrera al Cos. Així coneix a Rafi amb el que es veu involucrat en un oscur cas de tràfic de drogues.

Un guió simple però carregat de mala baba i un humor fi i molt molt negre, personatges que són pràcticament caricatures, una bona ambientació, gran fotografia, la música de Roque Baños, el tema principal de El Fary… tenia tots els ingredients per a triomfar i hui en dia segueix tan fresca com el primer dia. Cal dir també que Segura es rodejà d’actors de la talla de Manuel Manquiña, Tony Leblanc, un primerenc Javier Cámara, Chus Lampreave… Es nota que sabia el que volia i com aconseguir-ho. Com dic, no deixà res a l’atzar. Els cameos tampoc tenen desperdici: Javier Bardem, Jorge Sanz, Gabino Diego, Luis Cuenca, Espartaco Santoni, Cañita Brava, Poli Díaz…

No em cansaré mai de recomanar-la. Malgrat la mala fama del detectiu Torrente esta primera part és un autèntic exercici d’humor que si s’accepta en el context d’una pel·licula que és una gran sàtira és verdaderament desternillant.


Torrente: Con la experiencia que tengo, karate, chusishu… No vale pá ná: Una buena patá en los cojones…
Malaguita: A mí nadie puede darme una patada en los huevos. Desde una posición lateral y flexionada, cerrando la cintura y con un giro de cadera… Demostración. San sa san san sa san san.
Torrente: Este Malaguita es un poco fantasma.
Rafi: Que no, que no. Dele, dele.
Torrente: Que te voy a desgraciar, chavaal…
Malaguita: Que no puede, que estoy entrenao… Además, esta postura, con la concentración adecuada favorece que el ki introduzca los genitales y el escroto dentro del perineo, dando la consistencia de un tablón de madera.
Torrente: Vas a ver tú donde te pongo el escroto.
Toneti: ¡¡Bingo!!
Touch!! [patada en los huevos]

Torrente, el brazo tonto de la ley. Santiago Segura (1998)

Avui en cine-cittat: Depredador

dijous, 14 novembre, 2013

Toca tornar amb força amb les cites de cine. Esta setmana tot un clàssic de l’acció: Depredador. Una vegada més, i no sé quantes van ja, entrada que agradarà especialment al nostre Franky. Pel·li que ha desfilat per les teles privades i autonòmiques milers de vegades però que gràcies a la bona tasca dels que la pariren no passa de moda.

El director és ni més ni menys que John McTiernan, gurú del gènere i responsable d’algunes de les millors cintes que ens ha donat l’acció pura i dura. Amb un pressupost mínim (produida per Joel Silver) i rodada en Mèxic va ser un triomf total a les taquilles. El guió no té massa història: ha desaparegut un helicòpter de l’exèrcit nord americà en les selves de Centreamèrica. Un grup de forces especials encapçalat per Dutch Schaefer haurà de trobar-lo i rescatar els seus ocupants. La cosa es complica amb extranyes desaparicions i troballes esgarrifoses.

Fins ací tot bé. Ara és quan entra la ma mestra de McTiernan i dona forma a un títol capital. Contracta a Arnold Schwarzenegger, encarrega un nou monstre a Stan Winston i Alan Silvestri li donarà forma al score. El que en principi semblava una pel·li de sèrie B hui en dia ha esdevingut un clàssic i quasi ningú posa en dubte les seues virtuts: un comando amb personalitats diferents i marcades al que és impossible no agafar-li carinyo, un extraterrestre que de veritat fa por per les seues capacitats atlètiques i la tecnologia que té a la seua disposició, un guió amb molta força i per damunt de tot una cinta que no dona respir des del primer minut.

Si encara eres dels afortunats que no l’ha vist et felicite. Jo tinc la edició especial del coleccionista i cada vegada que passe per una botiga i veig una nova edició… les tindria totes. Amb això crec que està tot dit.

Dillon: Sargento, ¡Sargento! SARGENTO! ¿Quién nos ha atacado?
Mac: No lo sé. Sólo vi una forma camuflada. Estaba allí. Los ojos desaparecieron
Dutch: ¿Como has dicho?
Mac: Los ojos desaparecieron. Sólo sé una cosa, Mayor. Saqué la ametralladora y la vacié. Disparé toda la munición que tenía a mano. Un infierno. Nada. Nada de este mundo pudo sobrevivir a esa distancia.
Dutch: Mac, haz la primera vigilancia. Y luego descansa un poco, anda.
Dillon: Pregúntale tú, pregúntale qué vio, pregúntale qué le paso a Hawkins.
Dutch: A ti quizá te lo cuente.
Poncho: ¿Qué pasó antes? ¿Qué fue lo que viste?
Anna: Te he dicho todo lo que sé, la selva se lo llevó. ¿Qué más quieres que te diga?
Poncho: Dice lo mismo de antes, que fue la selva quien se lo llevó… Billy! tú sabes algo…¿Qué es?
Billy: Tengo miedo, Poncho.
Poncho: ¡Mentira! tú no tienes miedo a ningún hombre.
Billy: Ahí fuera hay algo que nos está esperando…y no es un hombre. Vamos a morir todos.

Depredador, John McTiernan (1987)

Avui en Cine-cittat: Batman

divendres, 1 novembre, 2013

Després d’un xicotet “break” degut a unes minivacances torne en una entrada que una setmana més li agradarà especialment al nostre Franky. De fet, moltes vegades hem recitat junts més d’un diàleg del títol que ens ocupa que no és altre que Batman.

Poc és pot contar que no es sàpiga ja. Va ser un autèntic èxit comercial, Tim Burton es coronà, portà el merchandising a un altre nivell, creà un film per al record. No entrarem en el tema Nolan perquè no seria just, tal vegada en altra entrada i per separat.

Va ser una aposta molt forta de la Warner, des de l’any 86 el projecte estava en marxa. Tal vegada el més sonat va ser la elecció del personatge principal. Després de tantejar a gent com James Woods, David Bowie o Willem Dafoe l’elegit va ser Michael Keaton el que va despertar una onada de rebuig entre els fans més incondicionals del comic de Bob Kane. L’acompanyaren un Jack Nicholson pasadíssim de rosca en el paper del Joker, Kim Basinger perfecta com a “florero”, Lando Calrissian com Harvey Dent i altres veterans de Hollywood com Jack Palance o Pat Hingle.

Amb una ambientació gòtica marca de la casa Burton, la gran partitura de Danny Elfman, un disseny de producció impressionant, vestuari, maquillatge… cada dòlar invertit queda a la vista i el resultat és un títol imprescindible per a tota una generació i una revitalització del cinema de superherois que havia patit un gran descrèdit amb la saga de Superman (excepte la primera de Richard Donner).

No diré res més, em pose en les mans del Joker, personatge que pràcticament li furta el protagonisme al turmentat Bruce Wayne:

-¿Eres tú, cariñito? ¿Quién demonios es usted?
-Soy yo… cariñito.
-…Jack… Oh ¡gracias a Dios que estás vivo! Creí que te habían…
-¿Frito? ¿Eso es lo que has oído? Me vendiste por una maldita mujer…¡por una mujer! Debías estar loco… No te molestes.
-¡Tu vida no valdrá nada!
-Ya he estado muerto una vez, y eso libera mucho. Deberías probarlo como terapia.
-Jack, escucha…es posible que aún hagamos un trato
-¿Jack? Jack ha muerto, amigo mío. Puedes llamarme Joker. Como ves, ahora soy más feliz jejeje

Batman (1989). Tim Burton

Avui en Cine-cittat: Snatch, cerdos y diamantes

dijous, 17 octubre, 2013

Hui la cita és curta però amb collons. A dia de hui qualsevol “colla d’amics” que no haja vist esta pel·li en sa casa un divendres nit amb cerveses i porros es pot considerar “rareta”. Junt amb Lock & Stock formen un tàndem mortal per a passar una bona jornada de cine de col·legues.

Snatch beu de l’estil de Tarantino: diàlegs freestyle, acció a manta, violéncia, sucietat… mesclat en una coctelera amb les cultures urbanes de Londres i el seu inherent humor negre. Guy Ritchie es marcà un win de manual i petà audiències. Crítiques no tant perquè ja sabem com de mal vistos estàn els títols d’acció entre la crítica sesuda. Per a la gent sense complexos que dessitja entreteniment és del millor que trobarà dins dels cercles comercials durant els últims anys.

Tirant de molt de videoclip, una fotografia molt peculiar, camara lenta a lo John Woo, successió de planos a tota castanya i una bso que va des de Massive Attack als Gipsy Kings… és inevitable no reconéixer el toc particular de Ritchie què després Madonna agranà en eixa cosa que és Barridos por la marea (a Madonna en el cine és per a donar-li de menjar apart).

Destacable el paper de Brad Pitt fent de gitano boxejador, molt còmic i convincent. Jason Statham que poc després esdevindria el numero 1 del cine d’acció. Vinnie Jones, actor/carnisser fetish de Ritchie. Benicio del Toro en un paper curtet però molt divertit. Dennis Farina com el “primo Avi”. I un llarg etcétera d’actors de televisió anglesos que borden el seus personatges i et transporten al Londres més underground i garrulo:

Resulta que el tirado de la lengua larga y los tatuajes era campeón gitano de boxeo sin guantes, o sea más duro que un clavo en un ataúd. Pero ahora mismo eso es lo último que le interesa a Tommy, si El Guapo no se despierta en un par de minutos Tommy sabe que le enterrarán junto a él. Para qué van a molestarse los gitanos en tener que explicar por qué ha muerto un hombre en su campamento si pueden enterrarlos a los dos y trasladar el campamento. Ellos no tienen número de carné de la Seguridad Social ¿verdad? Tommy el pobre imbécil está rezando, y si no está rezando, más le vale hacerlo.

Snatch: Cerdos y diamantes. Guy Ritchie(2000)

Algunos hombres buenos

dimecres, 9 octubre, 2013

Anem diversificant un poc la oferta destarifera. Després de tanta acció igual toca canviar una miqueta. No deixa de ser acció però també és una pel·li de juís, que tant agraden en Estats Units. La que ens ocupa és Algunos hombres buenos de la que reproduisc la escena segurament més famosa.

Sense ser una meravella la pel·li aconsegueix entretindre, juga molt bé les seues cartes. El casting és el seu fort: amb Jack Nicholson que sempre és una garantia, un Tom Cruise que ja era una superestrela, Demi Moore, Kevin Bacon, Kiefer Sutherland… Rob Reiner explota molt bé la telegènia dels actors i els enfronta creant alguns diàlegs i escenes per al record.

La història és molt simple, la mort del marine Santiago és investigada per un advocat (Cruise) jove i idealista. Pel camí s’ha d’enfrontar a la imponent figura d’un coronel profundament patriota i defensor d’un codi que prima la seguretat nacional del país per damunt de les persones i del que calga.

Un títol habitual per les vesprades en qualsevol canal autonòmic i que encara hui en dia aconsegueix bones audiències. Gràcies a ell li hem dessitjat a algun veí que li aplicaren un “código rojo” un diumenge de matí.

Jessep: Nosotros cumplimos las órdenes hijo. Cumplimos las órdenes o la gente muere, así de simple. ¿Está claro?.

Kaffee: Sí, señor.

Jessep: ¿Está claro?!!

Kaffee: Cristalino. Coronel, sólo otra pregunta antes de llamar al aviador O’Malley y a la aviador Rodríguez. Si usted dio la órden de que no se tocara a Santiago y sus órdenes siempre se cumplen, ¿por qué iba a estar Santiago en peligro? ¿por qué iba a ser necesario trasladarle de la base?.

Jessep: Santiago era un marine de muy bajo nivel. Iba a ser trasladado…

Kaffee: ¡Eso no es lo que ha dicho! Ha dicho que iba a ser traslado porque corrí un grave peligro.

Jessep: Es cierto, pero…

Kaffee: Ha dicho “corría peligro”, y yo, “¿un grave peligro?”, y usted…

Jessep: ¡Recuerdo lo que he dicho!

Kaffee: Puedo hacer que el taquígrafo le vuelva a leer la…

Jessep: ¡Ya sé lo que he dicho! ¡No hace falta que me lo lean otra vez como si fuera un niño!

Kaffee: ¿Por qué las dos órdenes coronel?

Jessep: A veces los hombres resuelven los asuntos por su cuenta.

Kaffee: No, señor. Ha dicho hace un momento que sus hombres no resuelven los asuntos por su cuenta. Cumplen órdenes o la gente muere. Así que Santiago no debía de correr peligro ¿verdad coronel?.

Jessep: Insolente enano bastardo.

Ross: Señoría, quisiera pedir un receso.

Kaffee: Quisiera obtener una respuesta señor juez.

Randolph: El tribunal esperará una respuesta.

Kaffee: Si el teniente Kendrick dio la órden de que no se debía tocar a Santiago, ¿por qué había de trasladarle? ¿Coronel?. El teniente Kendrick ordenó el Código Rojo porque eso fue lo que usted le dijo que hiciera.

Ross: Protesto!

Kaffee: Y cuando todo salió mal dejo en la calle a estos dos, hizo que Markinson firmase una órden falsa de traslado, amañó los libros de vuelos, coaccionó al médico y ahora le pregunto. Coronel Jessep, ¿ordenó usted el Código Rojo?!!!!

Randolph: No tiene que responder a esa pregunta.

Jessep: Responderé a la pregunta. ¿Quieres respuestas?

Kaffee: Creo que tengo derecho…

Jessep: ¿Quieres respuestas?!!!

Kaffee: Quiero la verdad!!!

Jessep: Tú no puedes encajar la verdad!!! Vivimos en un mundo que tiene muros y esos muros han de estar vigilados por hombres armados. ¿Quién va a hacerlo? ¿tú? ¿usted teniente Weinberg?. Yo tengo una responsabilidad mayor de la que puedas calibrar jamás. Tú lloras por Santiago y maldices a los marines. Tienes ese lujo. Tienes el lujo de no saber lo que yo sé: que la muerte de Santiago, aunque trágica, seguramente salvó vidas y que mi existencia, aunque grotesca e incomprensible para ti, salva vidas. Tú no quieres la verdad porque en zonas de tu interior de las que no charlas con los amiguetes me quieres en ese muro, me necesitas en ese muro. Nosotros uasmos palabras como honor, código, lealtad. Las usamos como columna vertebral de una vida dedicada a defender algo. Tú las usas como gag. Y no tengo el tiempo, ni las más mínimas ganas de explicarme ante un hombre que se levanta y se acuesta bajo la manta de la libertad que yo le proporciono y después cuestiona el modo en que la proporciono. Preferiría que solo dijeras “gracias” y siguieras tu camino. De lo contrario, te sugiero que cojas un arma y defiendas un puesto. De todos modos me importa un carajo a que creas tú que tienes derecho.

Kaffee: ¿ordenó el Código Rojo?

Jessep: Hice el trabajo que me encargásteis.

Kaffee: ¿Ordenó el Código Rojo?!

Jessep: Por supuesto que lo hice joder!!

Algunos hombres buenos, Rob Reiner (1992)