David Pynchon mirant l'abisme...

Javalí

dilluns, 19 gener, 2015

Estava decidit. Aquesta vegada si. D’avui no passava.

Ahir per la vesprada va comprar tot el que necessitava: Una cinta per al pèl a lo Marc Kpnofler, unes sabatilles mixtes de running per a peu pronador (com li aconsellà el dependent), un pulsòmetre i encara que neguitós i molt avergonyit, unes malles curtes de licra que segons li asseguraren, evitarien que s’escaldés fins als genolls i que deixara de banda les rametes seques de card que li aconsellà una coneguda.

I és que l’Eudali estava disposat a canviar de vida. Aquest era el moment, ho sentia, ho necessitava.

Recordava tota la seua vida adulta assegut al despatx, assegut a la taula menjant o gitat al sofà enfront de la televisió. El seu era un sedentarisme mòrbid. La seua dieta, inexistent com a tal, l’havia conduït perillosament fins a la xifra dels 150 kg. de greix sobre un esquelet que a dures penes aplegava a l’1.70 metres d’alçada.

Però d’avui no passava. Només de pensar-ho ja suava, però deixaria a banda la mandra i la vergonya. Hores i hores davant de la pantalla veient super-homes que eren capaços de les majors proeses l’havien encoratjat.

Read the rest of this entry »