David Pynchon mirant l'abisme...

Avui en la Cara B: Deixebles de Dionisos

Destarifat el dissabte, 24 octubre, 2015 per Walden Regall

spring

A pesar de que no podíamos permitirnos comprar coca, siempre podíamos permitirnos esnifarla. En cuanto nos topábamos con alguien que llevaba, lo metíamos en la furgoneta de Tommy, que pasó a ser nuestra sala de fiesta itinerante. Todas las noches, cuando cerraba el Rainbow, nos dábamos un paseo por Santa Mónica Boulevard, donde todos los jóvenes roqueros y actores que no habían conseguido triunfar trabajaban de chaperos. Íbamos a Noggles y entre todos juntábamos el dinero suficiente para comprar un burrito de huevo. A continuación mordíamos un extremo y metíamos la polla entre la carne para disimular el olor a coño de modo que nuestras novias no se enteraran de que nos estábamos follando a cualquiera tan borracha o tan estúpida como para subir a la furgoneta de Tommy.

“Los trapos sucios de Mötley Crüe”. Tommy Lee, Mick Mars, Vince Neil y Nikki Sixx juntament amb Neis Strauss (2001)

Amb Mötley Crüe aplegà l’escàndol. Amb el grup més cerca-raons, bevedor i narcotitzat de tots els temps va néixer un nou gènere musical: l’hedonisme-rock. Una forma de vida basada en la cerca constant del plaer i l’anul·lació de tot dolor adobat per la màxima filosòfica Thelema segons la qual “fes el que vullgues serà tota la llei”.

I és que per als xiqüelos roins del rock, la música més que una finalitat en si mateixa, era un mitjà per aconseguir més drogues, més sexe i festes salvatges sense fi. D’aquesta forma, superat el compromís social dels hippies, el refinament musical del rock dur o l’espectacle pirotècnic del Glam, Mötley Crüe es van tirar a la música per la festa amb la sociopatia per bandera. Si és que ja ho diu la cita popular: “les xiquetes bones van al cel i les dolentes a tots els llocs”. Per cert, parlant de xiquetes dolentes i festes salvatges…

[ Dios, no puedo creer la cantidad de amigos que he hecho, amigos de todas partes. La gente aquí es tan simpática… Tan abiertos y cariñosos, es mucho mas que pasarlo bien… Dios que agradable es escapar de la realidad por algún tiempo… Nunca vamos a olvidar este viaje, quiero volver el año que viene contigo. Es maravilloso, mágico, es tan bonito… Es como si el mundo fuera perfecto, como si esto no tuviera fín…]

“Spring Breakers” dirigida en 2012 per Harmony Korine i interpretada per les starlets de la factoria disney Selena Gomez i Vanesa Hugens junt amb James Franco, Ashley Benson i Rachel Korine, conta el passeig per la part salvatge que emprenen quatre xiques adolescents amb motiu de les vacances de primavera.

[Que tal, que tal Saint Beach? Acabais de ser transportados, no se si os habeis coscada pero estais en un sitio mágico colegas. Yo no soy de este planeta, yo soy de otro planeta troncos, y os he transportado al puto espacio a todos, a todos… Esto es poesia tirados en la playa con esas palmeras, esto es un mundo a parte, estamos? Podeís cambiar vuestra vida podeís cambiar quienes sois. Pueden hipnotizaros y transportaros a otra dimensión y que dure para simpre, para siempre cabrones. Cambiaremos el mundo, esto es poesia en movimieto culitos y pasta, pasta troncos. Viquinis y culitos eso es lo que importa en esta vida. Las vacaciones de primavera son lo mas, vacaciones Spring Break ]

En la cinta, Faith, Candi, Brid i Cottyse s’enfrontaran a la decisió de les seues vides quan es vegen en la tessitura d’elegir entre l’spring break – l’equivalent americà a les nostres vacacions de pasqua però amb molt més alcohol, drogues i cossos en banyador- o la família, els estudis, les creences i inclús la llei. Per què per finançar-se les vacances, la seua millor idea passarà per l’assalt d’un establiment.

[ Madre mia, cuanto dinero hay? -Mucho. – De donde lo habeis sacado? – Hemos robado en el Chiken suck – no me jodas tonca – Con pistolas de goma – En serio? – Lo hemos conseguido – Nos vamos de Spring Break!]

A partir d’aquest moment la seua realitat farà un gir de 180 graus, ja que després d’uns dies de platja i mot desenfreno, els seus flirtejos pel costat més bèstia de la vida les portarà de cap a la comissaria local. Tanmateix, el seu periple criminal no acabarà allí, ja que poques hores després Alien, el narcotraficant i DJ més popular de la zona, pagarà la seua fiança per assegurar-se el seu agraïment, confiança i de retruc, robar-les de forma subtil i despiadada la seua innocència.

Per què l’adolescència és una època summament delicada on les ansies per destacar i agradar als altres, juntament amb l’afany per tenir experiències pot portar-nos a prendre decisions de les quals haurem de passar comptes tota la vida.

Per què el major perill que comporta la joventut no és l’ús sinó l’abús. També la falta d’informació i la baixa percepció dels riscos associats a la ingesta de certes substàncies. En paraules del tio Ben: “Un gran poder comporta una gran responsabilitat” cita que podria ser l’adaptació popular del clàssic de la filosofia segons el qual “tota acció comporta una reacció”.

I és així tot i que el còctel hormonal que suposa l’adolescència no ens deixe vore les conseqüències dels nostres actes per culpa de la lluentor dels neons de les discoteques, el ritme hipnòtic de la música, les feromones que flueixen dels cossos aliens i en no poques ocasions, dels tòxics que ennuvolen la nostra percepció i ens fan sentir immortals.

Així doncs, de la bacanal etílica, tòxica i sexual de l’Spring Break, passem al desenfrenament sonor que suposa la canonada sònica de comiat. D’aquesta forma, quadrem el cercle expositiu de la setmana amb la banda que millor representa els postulats del déu Baco. Llavors, ninguna banda millor que “Discipulos de Dionisos” i el seu tema “Tú quieres mi speed” extret del seu àlbum “Los enigma de la conducta humana” de 2008, per tancar aquesta sessió de la Cara B plena d’excessos, sexe, droga i rock and roll.

Amb el desllenguat porno-punk-rock dels Discipulos de Dionisos i el seu tema “tú quieres mi speed” us deixem per aquesta setmana en la qual hem hagut de fer encaixament de boixets per no caure en el tòpic d’utilitzar Magaluf per il·lustrar la nostra exposició. Uis! vaja… Doncs pareix que al final ho hem nomenat… Si és que a festivals i desfase no tenim res a envejar a ningú.

Fins a la pròxima sessió criatures, sigueu el que sigueu…

  • 2 comentaris