David Pynchon mirant l'abisme...

Freaks DP

Destarifat el divendres, 22 maig, 2015 per Arnau Multu

montatge_freaks

El cos deforme, el cos del “freak”, ha sigut sovint el centre d’atenció de diferents produccions artístiques. Freaks (1932) de Todd Browning, la pel·lícula que us oferim des de Cinema DP, va ser una de les precursores en un gènere que engloba obres de grans directors internacionals com The Elephant Man (David Lynch, 1980) o de caire més local com Acción Mutante (Álex de la Iglesia, 1993). La pel·lícula, basada en el relat curt Spurs, explora la deformitat física i psicològica de manera visionària als anys 30. Més tard, ja siga de manera més provocadora, com la sexualització de l’amputació a Hustler White (Bruce LaBruce,1996), o revisitant el gènere i l’època dels freakshows des d’una òptica “pop” a les sèries televisives (American Horror Story, Carnivale), el personatge del “freak” torna i retorna a les nostres pantalles per qüestionar la nostra normalitat. Però, per què aquesta insistència? Quin significat hi ha darrere del “freak”?

D’una banda, el “freak” ens reconforta, ens fa sentir millor amb els seus defectes, ens acosta a un estàndard de normalitat i ens ajuda a separar el “jo” (i el “nosaltres”) dels “ells i elles”. Actua com una barrera d’allò normal i allò “altre”. Sí, podem tenir complexes pel nostre pes, la nostra caiguda de cabell o unes dents tortes, però si ens comparem amb el “freak” tot queda en un no-res.

D’altra banda, però, el “freak” ens recorda les nostres pròpies impureses, la dificultat de ser perfecte o completament normal, la superficialitat en jutjar per les aparences. Ens recorda la nostra humanitat i la precarietat d’aquesta diferència entre “nosaltres” i “els altres”: Si tinguera un accident i em quedara sense cames, podria ser jo també un “freak”? Com veiem, la línia que ens separa és molt més fina del que pensem.

Browning ens dóna una lliçó en l’ambivalència dels “freaks”: mentre que l’espectador acaba estimant els deformes personatges de la troupe circense, ens adonem que Cleòpatra i Hèrcules amaguen sota les seues aparences normals els pitjors defectes com la traició, la mentida i la hipocresia. Invertint la dita de “la bellesa està a l’interior”, Browning ens obliga a triar amb quina lletjor ens identifiquem: som imperfectes i deformes de cos o foscos d’ànima? Preferim, com a espectadors, posar-nos de costat dels repugnants “altres” o dels mesquins que ens representen a “nosaltres”?

Browning ens obliga a triar amb quina lletjor ens identifiquem: som imperfectes i deformes de cos o foscos d’ànima?

Aquestes complicades identificacions amb els personatges, i la creació de la barrera jo/l’altre, estan llargament explorades en allò que s’anomenen “estudis de la diferència”. Aquests inclouen els estudis de gènere, de raça, de discapacitat, de la pobresa, etc., i parteixen de la base que aquesta divisió i separació de “l’altre” reforça el nostre sentiment de pertinença a un grup, mentre que discrimina a tothom que no hi és inclòs. Fixem-nos en els cossos perfectes de la publicitat: ens inclouen, o ens fan sentir com “els altres”, els “freaks”? I què passa amb, per exemple, les representacions audiovisuals de la transsexualitat, gairebé sempre relacionades amb la malaltia mental? Quants protagonistes coneixem que vagen en cadira de rodes? Quanta gent de pell fosca apareix regularment en rols importants sense ser relacionats amb la criminalitat o la pobresa? La xenofòbia, l’homofòbia i totes les altres fòbies de la nostra societat tenen el seu pilar fonamental en crear aquestes diferències.

A partir de les representacions estereotipades a les pel·lícules, o l’absència de varietat en els personatges, creen en els mitjans de comunicació les mateixes divisions que Browning explora a Freaks. Però, en comptes de fer-nos reflexionar, com la pel·lícula que us oferim, intenten passar desapercebudes i assumeixen una “normalitat” monolítica i indiscutible. Necessitem més pel·lícules que desestabilitzen el status quo, que qüestionen la normalitat i que reclamen la diferència com a part integral i enriquidora de la humanitat. Trenquem les barreres entre jo i l’altre per convertir-nos en un gran –i heterogeni- nosaltres. Reclameu el vostre freak interior, aguerriu-vos contra els estàndards de bellesa i sentiu com a vostres les sàvies paraules de Def Con Dos: mens sana in corpore tullido!

Arnau Roig

  • 2 comentaris