David Pynchon mirant l'abisme...

Avui en la Cara B: Drogues ultra violència i Beethoven

Destarifat el dimecres, 29 abril, 2015 per Walden Regall

a-clockwork-orange-4fdbc32f745f5

El poder corta y recorta la mala hierba, pero no puede atacar la raíz sin atentar contra su propia vida. Se condena al criminal, y no a la máquina que lo fabrica, como se condena al drogadicto, y no al modo de vida que crea la necesidad del consuelo químico y su ilusión de fuga. Así se exonera la responsabilidad a un orden social que arroja cada vez más gente a las calles y a las cárceles, y que genera cada vez más desesperanza y desesperación. La ley es como una telaraña, hecha para atrapar moscas y otros insectos chiquitos, y no para cortar el paso a los bichos grandes.

Patas arriba: Escuela del mundo al revés. Eduardo Galeano 1998.

Així doncs, seguint amb les dissertacions del mestre: Per què es confon de manera tan habitual la feina de l’educació amb la tasca de l’ensenyança? No és igual ensenyar que educar igual que no és el mateix reeducar que condicionar. I és que tot i tractar-se de processos i mitjans d’aprenentatge, només l’educació és la que treballa a potenciar l’esperit crític, així com la transmissió de costums i valors.

Per aquest motiu, enfront de conductes desadaptatives, perilloses o directament criminals, el camí passa per la reeducació, ja que la modificació de la conducta mitjançant condicionament a estímuls aversius, l’única cosa que aconsegueix és crear una reacció a la por, i aquesta és una emoció que no es pot predir ni controlar. D’altra banda, condicionar no és sinònim d’aprendre, ni d’ensenyar ni molt menys d’acceptar… O si no, que li ho preguntes al nostre amic Alex…

Ahí estaba yo, es decir, Alex. Y mis tres drugos, o sea, Pete, Georgie y Dim. Estábamos sentados en el Milk Bar Korova, exprimiéndonos las rasureras para encontrar algo con qué ocupar la noche. En el Korova Milk Bar servían leche plus. Leche con velloceta o con dencromina… que es lo que estábamos bebiendo. Eso nos aguzaba los sentidos y nos dejaba listos para una nueva sesión de ultraviolencia.

“La taronja mecànica”, la pel·lícula dirigida per Stanley Kubrick en 1971 basada en la novel·la homònima d’Anthony Burgess, ens transporta a la versió futurista, distòpica i kitsch d’una Anglaterra que viu sotmesa a bandes de “drugos” que s’han apoderat dels seus carrers.

Bagabundo: Muy bien, venga. ¡Acabad conmigo, hijos de puta! No quiero seguir viviendo. No en este cochino mundo.

Alex: Vaya, ¿y qué es lo que tiene de cochino?

Bagabundo: Es un cochino mundo porque ya no hay ley ni orden. Es un cochino mundo porque los jóvenes como vosotros se meten con los viejos como yo. No, ya no hay sitio para los viejos. ¿A qué clase de mundo hemos llegado? Los hombres conquistan la luna, dan vueltas alrededor de la Tierra, y aquí abajo nadie se preocupa de respetar la ley y el orden, nadie se preocupa…

La cinta fou molt criticada pel seu excés de violència i acusada de promoure actes vandàlics inspirats en ella, a aquest respecte cal recordar que le mateix Kubrick va prohibir la difusió i venda de la cinta en el regne unit degut a les acusacions segons les quals, la pel·lícula va ser la instigadora de l’assassinat d’un vagabund imitant una escena del film. Una autocensura que durà fins a la mort del director en 1999.

Alex DeLarge és el cap d’una banda de delinqüents que tenen com única forma de plaer el sexe, la ultra violència i la música de beethoven. Això si, tot allò juntament amb la ingesta de substàncies com la llet-plus: un combinat de lacti amb amfetamina i altres drogues que són l’interruptor i punt de partida de les seues gresques i malifetes.

Mr. Deltoid : Bueno, esto sí que ya es lo último. Lo último de verdad, sí. Ya eres un asesino, pequeño Alex. Un verdadero asesino.

Alex: Eso no es cierto, señor. fue solo un pequeño tolchok. Todavía respiraba, lo juro.

Mr. Deltoid: Vengo ahora del hospital, esa señora acaba de morir.

Alex: Está usted tratando de asustarme, señor, ¿a que sí?. Es una nueva forma de tortura, ¿a que sí?

Mr. Deltoid: Será tu propia tortura.

“A-lex” que vindria a ser un joc de paraules que significa “Sense llei”, serà engarjolat acusat de vandalismes, violació i assassinat. Una vegada en presó es presentarà voluntari a una innovadora tècnica, a mig camí entre el condicionament i la tortura, anomenada “tractament Ludovico” amb la que pretendrà reduir la seua condemna.

Y vaya que si videe películas. El sitio al que me llevaron no se parecía en nada a los cineomas corrientes, hermanos. Me pusieron una camisa de fuerza, y me colocaron en la quijotera un aparato como con alambres colgando. Depués me pusieron unas cosas en los ojos, y por más que quisiera no podía cerrarlos. A mi todo aquello me pareció un poco como de locos, pero les dejé que siguieran con los suyo. Si en un par de semanas iba a ser un chabalco libre estaba dispuesto, queridos hermanos, a aguantar lo que fuera.

Clockwork'71

Lamentablement, aquest tipus de mètodes de caràcter coercitiu, com podem vore al final de la pel·lícula de Kubrick, no sempre resulten adequats per a totes les persones i per a tot tipus de penes. Per aquest motiu, com comentava Ariel de Lucas en l’entrevista anterior, actualment la tendència en la resolució de sancions administratives relacionades amb drogues, passa més per la reeducació en programes especialitzats que per la sanció nua i crua. Un mètode que posa de relleu el valor de l’educació com a mitjà de reinserció per damunt del càstig com a única mesura dissuasiva.

Aplega el moment de la despedida. D’aquesta forma, quadrem el cercle expositiu d’aquesta sessió dedicada a les sancions administratives i al consum de drogues, amb una peça que reflecteix de forma cristal·lina i sense filtre, la falta de control, la nul·la percepció de risc i la carència total de consciència sobre les repercussions de les nostres accions que poden provocar els estats alterats de consciència.

En “Perdimos el control” tema de l’àlbum “Desaparezca aquí” publicat en 2005, Nacho Vegas ens guia a través de la bogeria en el viatge al·lucinat de la persona que, tot i ser sabedora que va pel mal camí i en contra direcció, no té o no coneix cap altra via d’eixida a la seua situació.

Així doncs, amb el genial Nacho Vegas i la seua història de bogeria ens despedim per aquesta setmana de morts literàries, en la que volem donar el nostre més sentit pesar als fills de difunt:

Los nadies, los ninguneados, los dueños de nada, a los jodidos y rejodidos. A los que no tienen cara sino brazos, a los que no tienen nombre sino número… A todos aquellos que cuestan menos que la bala que los mata…

Fins a sempre Eduardo, moltes gràcies per escriure.

Pots escoltar la sessió amb el següent reproductor:

  • 2 comentaris