David Pynchon mirant l'abisme...

Cine DP: Plan 9

Destarifat el dimarts, 3 març, 2015 per Walden Regall

plan9

Senyores i senyors, grans i menuts, humans o mutants… Terrícoles tots en definitiva. Bona vesprada a totes i tots sigueu el que sigueu i benvinguts a una nova sessió de Cine DP.

Amb aquestes paraules començà la segona sessió de Cine DP que tingué lloc el passat divendres 20 de febrer en la Casa de la Cultura de la Vall d’Alba.

En aquesta ocasió, la cita estigué dedicada íntegrament a l’estrambòtic i apassionat director de cinema Ed Wood. Un home amb tanta empenta i il·lusió com poca paciència i pressupost amb qui la gent que formem Cine DP se sent plenament identificada.


FullSizeRender(1)La temàtica de la vetllada proposada, articulada i conduïda per l’amfitrió Pasqual Manzanet, començà amb l’exposició de la vida, miracles i sobretot les misèries dels seus protagonistes:

  • Ed Wood Jr.: esperpèntic director, guionista i escriptor aficionat a la llenceria fina i a les “rebequetes” d’angora.
  • Bèla Lugosi: qui només rodà unes poques escenes abans de morir a causa de la seua addicció a l’opi i l’heroïna.
  • Thor: professional de la lluita lliure reconvertit a polifacètic actor.
  • Vampira: starlet televisiva caiguda en desgràcia que supedità la seua actuació a no tenir cap línia de diàleg per vergonya, majorment.
  • Criswell: futuròleg i endeví que tingué la precaució de morir abans de veure complides les seues prediccions, segurament com en el cas de Vampira per vergonya segurament.
  • John Cabell Breckinridge: qui després d’un canvi de sexe acabà en presó per abús de menors.
IMG_8403

Foto: Nacho Ibáñez

D´aquesta forma, després de la projecció d´aquesta obra del setè art que esta considerada, erròniament, la pitjor de tots el temps dirigida pel pitjor director de la historia, aquest blogger destarifat que us escriu es dedicà a demostrar empíricament que totes aquelles cosetes per les quals se la critica i la fiquem a caure d´un burro no són errors, és més tot es tracta d´una visió limitada i encorbatada de neòfits que no entenen d´art, de creació ni tan sols de cinema. Així, baix el títol: “Perdonal´s Ed que no saben el que diuen” tingué lloc una exposició narrativa on es demostrà, punt per punt, fotograma a fotograma, destarifo a destarifo… que la mala fama de la pel·lícula és totalment infundada. I com a mostra un parell d’exemples:

Un error que es planteja és el moviment oscil·lant dels platets voladors, es a dir: una tecnologia tan avançada com per fer viatges interplanetaris hauria de tenir un bon sistema d’estabilització que impedira que la nau es mogués com un baixell en plena tempesta. Tanmatex, per a nosaltres es tracta de “la síndrome del túnel de Vistabella” segons la qual la falta d´estabilitat d´aquells respon a què les vies de comunicació amb la terra encara no estan prou desenvolupats. És a dir, com travessar el túnel de Vistabella cap al Puerto i passar d´una carretera a una pista forestal.

IMG_8408

Foto: Nacho Ibáñez

Un altre exemple seria la crítica -errònia una altra vegada- a la manca de cura en el decorat. Així quan se li critica que l´exterior de la nau pareix una casa amb les seues finestres, porta i escaleta d´incendis no han parat compte que es tracta d´un avançat sistema de camuflatge per tal que la nau passe desapercebuda en la terra a mirades capcioses.

Finalment, que l´interior de la nau tinga cortines en lloc de parets respon a l´economia de recursos i llast. Així doncs, una cortina és més lleugera que un barandat i a la vegada fa innecessari sobre carregar de pes la nau amb ferramenta per arreglar avaries en el sistema d´obertura de portes automàtiques.

Tot plegat: la jornada, la projecció i les consegüents explicacions serviren per reivindicar la figura d’un director que com el Cine DP, es deixà portar per la seua passió obviant metòdicament aquelles veus que el tractàrem, un poc com al mateix DP, d’estrany, outsider o freak.

I és que el cinema DP continua sent un projecte indefinit, obert, itinerant i col·laboratiu. Un espai per a la reflexió i l’esbarjo amb l’única pretensió de conèixer gent, fer comarca i passar una bona estona al voltant del cinema.

Tornant a aquesta segona sessió de cinema, la convocatòria va ser un èxit a nivell de públic i de fidelització. I és així ja que l’organització sempre ha considerat que passar de 5 assistents ja seria per celebrar-lo i en aquesta ocasió es reuniren unes 15 persones, mantenint així la mitjana aconseguida en la Pobla.

I per acabar una reflexió : si quasi al final de la projecció un dels assistents abandona la sala per anar a buscar a la família, treure-la de casa en pijama i portar-la al Cine DP per fer-se fotos (recordem que en aquesta ocasió es va decorar la sala amb una rèplica del cementeri de la pel·lícula) és senyal que alguna cosa estem fent bé… Una altra cosa és el que puga pensar d’ell i de nosaltres la seua dona… Però, com deia el narrador al final de Conan: “això ja és un altra història…” Fins a la propera sessió del DP criatures, sigueu el que sigueu.

Destarifa o aporta la teua opinió.