David Pynchon mirant l'abisme...

Avui en la cara B: La mataré

Destarifat el dissabte, 21 març, 2015 per Walden Regall

a0974dabfd504a800ce650bbe110f4dd

Toda mujer que ora o profetiza con la cabeza descubierta afrenta su cabeza; porque lo mismo es que si se hubiese rapado. Porque si la mujer no se cubre, que se corte también el cabello; y si le es vergonzoso a la mujer cortarse el cabello o raparse, que se cubra. Porque el varón no debe cubrirse la cabeza, pues él es imagen y gloria de Dios; pero la mujer es gloria del varón

(1 Corintios 11:5-7)

Com queda demostrat amb el text anterior, que data aproximadament de l’any 57 després de Crist, la història de la misogínia ve de lluny i a més a més pot ser rastrejada a través de la literatura de totes les èpoques fins als nostres dies.

Amb tot, encara podem trobar gent que es qüestiona el dia d’avui, si una commemoració com la del 8 de maig és del tot necessària, com si la violència física, psicològica o verbal cap a les dones fora ja una cosa del passat. Però lamentablement les dades empíriques ens porten a pensar el contrari. D’aquesta forma, en l’actualitat milers de dones en el món sofreixen agressions per part de les seues parelles o ex parelles. Unes dades que també demostren que quasi la meitat de les dones de la UE han experimentat assetjament sexual en la feina.

D’altra banda, gran part dels experts consultats sobre el tema opinen que la sol•lució al problema passa per l’educació. Una educació en valors, en igualtat, en noves masculinitats…. Però sobre tot una educació a tots nivells, tant dels fills com dels pares; ja que com deia Ciceró “Els pobles que obliden la seua història estan condemnats a repetir-la” tot i que la història com a tal haja quedat reduïda a runes per una hecatombe nuclear.

[ —– TAL DE VEU —— ]

“2024 Apocalipsis nuclear”, també coneguda com “un chico y su perro” -dirigida per L.Q. Jones i interpretada per un jove Don Jonson- és l’adaptació cinematogràfica del relat de Harlan Ellison pel qual va obtenir el premi Nebula a la novel•la curta en 1970.

La pel•lícula ens situa en un escenari post-apocalíptic fruit de la 4a Guerra Mundial, una renyina que solament durà el temps que passa entre que el cervell d’ona l’ordre al dit de prémer un botó i el necessari per a què les ogives nuclears impactaren en el seu destí.

[ —– TAL DE VEU —— ]

D’aquesta forma, després d’un hivern nuclear, la terra ha quedat devastada i la humanitat reduïda a la seua mínima expressió

D’avant d’aquest escenari, Vic – el nostre protagonista interpretat per Don Jonson- amb l’ajuda del seu gos telèpata “Blood”, recorre el secarral ètic i moral en què s’ha convertit la terra, en una simbiosi perfecta: l’home és qui actua i l’animal el que pensa.

Captura de pantalla 2015-03-21 a les 16.30.09

Així doncs, Blood guiarà al seu amo darrere els rastres dels productes pels quals els homes lluiten de forma acarnissada: menjar i dones. Dos elements escassos i vitals per igual però per raons molt diferents. I és així per què en la cinta de Jones, les dones son utilitzades sense cap tipus de remordiment per tal de mitigar les ànsies sexuals masculines. Les dones esdevenen un producte per a ús i delectança dels homes, sense necessitat de consentiment, en una terra on la paraula violació ha deixat de tenir significat.

I és que ja des del principi de la civilització, la lluita per les femelles és una constant que va de les cavernes a les disputes etíliques en l’exterior de discoteques, balls o sales de festa. Una concepció de la dona com a objecte que més enllà d’extingir-se, pareix perpetuar-se.

D’aquesta forma, enllaçant amb la nostra primera argumentació, podem dir que a vegades la tradició oral, la literatura i el folklore són els amagatalls perfectes per mantenir aquestes males pràctiques en la cultura, sempre parapetades darrere de l’etiqueta de “l’art”.

Aplega l’hora de la despedida i per quadrar el cercle expositiu de la setmana, res millor que un exemple d’allò que refereix a contingut i lletres poc afortunades. Es tracta de “La mataré” de “Loquillo y los trogloditas” composta per Sabino Méndez per a l’àlbum de 1987 “Mis problemas con las mujeres” a la que hagueren de renunciar després de diverses acusacions per apologia de la violència contra les dones. Anys després, preguntat en 2004 sobre la decisió d’eliminar la cançó del repertori, Loquillo contestava:

Hay hombres que siguen pensando en matar a sus mujeres. Eso, no tiene remedio. El
cantar “La mataré” es una frivolidad.

No obstant això, “La mataré” va tornar a sonar durant la seua gira llatina-americana de 2008, i enfront de les preguntes dels periodistes, Loquillo preguntava:

¿cuántos tangos, películas, programas de televisión y emisoras de radio programan situaciones en las que se degrada a mujeres? La gran pregunta del millón es: ¿hay que reflejar la vida, por muy dura que sea, y la realidad, o no?

Així doncs, amb “Loquillo y los trogloditas” i “La mataré” ens despedim per esta setmana deixant la pregunta sobre els límits de l’art en les vostres mans. Tot i això, per a nosaltres la qüestió sobre la polèmica i el personatge estan prou clares… Fent nostra la cita de Groucho:

Aquestos són els meus principis, però si no li agraden en tinc uns altres

I que difícil és mantenir una rock and roll actitud en ple segle XXI.

Fins a la pròxima sessió criatures, sigueu el que sigueu…

Destarifa o aporta la teua opinió.