David Pynchon mirant l'abisme...

Javalí

Destarifat el dilluns, 19 gener, 2015 per Walden Regall

Estava decidit. Aquesta vegada si. D’avui no passava.

Ahir per la vesprada va comprar tot el que necessitava: Una cinta per al pèl a lo Marc Kpnofler, unes sabatilles mixtes de running per a peu pronador (com li aconsellà el dependent), un pulsòmetre i encara que neguitós i molt avergonyit, unes malles curtes de licra que segons li asseguraren, evitarien que s’escaldés fins als genolls i que deixara de banda les rametes seques de card que li aconsellà una coneguda.

I és que l’Eudali estava disposat a canviar de vida. Aquest era el moment, ho sentia, ho necessitava.

Recordava tota la seua vida adulta assegut al despatx, assegut a la taula menjant o gitat al sofà enfront de la televisió. El seu era un sedentarisme mòrbid. La seua dieta, inexistent com a tal, l’havia conduït perillosament fins a la xifra dels 150 kg. de greix sobre un esquelet que a dures penes aplegava a l’1.70 metres d’alçada.

Però d’avui no passava. Només de pensar-ho ja suava, però deixaria a banda la mandra i la vergonya. Hores i hores davant de la pantalla veient super-homes que eren capaços de les majors proeses l’havien encoratjat.

Així que a les set del matí i 10 minuts, el seu cotxe estacionà a la zona de pàrquing d’un bosc on començaven diverses rutes de senderisme de baix nivell. No era l’únic, hi havia més cotxes allí. Resà per no trobar-se amb ningú, avergonyit com estava de portar aquelles ajustades i ridícules malles i tirà endavant.

Escollí un PR que li permetria sentir-se com un Killian Jornet pujant turons i divisant al fons una estampa pirinenca, tot i estar a Castelló a escassos 30 Km de la platja.

Esperà uns minuts per ficar en marxa el cronòmetre i a les 7:20 exactes: clic!

A la sisena passa tropessà però en lloc de caure avançà tres passes. Les seues articulacions pareixien grinyolar. Els genolls, a marxes forçades, intentaven adaptar-se a la pressió produïda pels colps d’aquella mole convertida en una barrina pneumàtica.

La samarreta tècnica que portava tenia una humitat relativa superior a una jungla de Malàisia, i el seu cor de sobte, començà a bombejar espantat com si sobresaltat, s’hagués despertat a mitjanit al sentir estranys sorolls que a totes llums pareixien produïts per una banda d’Albano-Kosovars en ple robatori amb violència.

Mirà el rellotge: 1 minut i 17 segons. 182 pulsacions.

-Uff!

Per donar-se ànims, anava visualitzant el final del trajecte i la freda i dolça beguda energètica que l’esperava en la bossa nevera que duia en el maleter del cotxe. La satisfacció de l’objectiu complit, l’èxit de l’aventura, la superació personal… Totes aquelles frases que, com un mantra, havia aprés dels docu-realities del canal Discovery Max.

De tant en tant li pareixia sentir passes i respiracions properes i per això mirava darrere i al costat per assegurar-se que ningú el veia.

La grassa que li vessava de la panxa jugava a frontenis amb el seu ventre. Els peus li suaven i esvaraven sobre unes soles de sabata que s’havien convertit en una pista de patinatge sobre gel. Tot i això, l’Eudali se sentia bé.
El pulsòmetre pitava embogit i quan alçà el braç esquerre per veure en quantes pulsacions estava, una punxada li travessà el pit de dolor. Va sentir una suor freda i com la samarreta li quedava tota xopa. Afluixà el pas al notar que li mancava l’alé. La inèrcia li ajudà a fer unes poques passes més, mentre la visió se li tornava borrosa, entelada i el seu camp visual prenia forma de túnel.

La paranoia s’apoderà d’ell. Sentia passes al seu voltant, soroll de ramatge trencat, ombres que l’observaven entre el gruix del fullatge alenant, embogides i bavejants.

Tropessà de nou, però aquesta vegada caigué redó a terra. Feu un últim esforç per enfocar la vista… El pulsòmetre marcava sis minuts i mig. La cara, pàl·lida se li il·luminà amb un somriure. Quasi un quilòmetre segons el seu càlcul, ho havia aconseguit.

Notà com unes fortes mossegades al braç però el seu esperit estava tranquil. Si no ho contava moriria fent allò que li agradava. Sabia pels documentals que els practicants d’esports de risc són conscients dels perills que la pràctica del seu esport comporta, però per a ells és una mena d’honor el fet de morir en combat. Així doncs: objectiu complit.

Els ulls se li tancaven mentre les veus dins del seu cap s’anaven fent més audibles, més clares, comprensibles.

Unes passes atrafegades frenaren en sec davant seu.

-Oh Déu meu! Què he fet?! Què he fet!!!??

Cridà sobresaltat i histèric mentre amb les mans intentava ocultar la crua i sagnant realitat.

A puntades intentà inútilment apartar els gossos de la seua pressa, però era inútil. Havien provat la sang i estaven embogits després de setmanes de pallisses i dejú, una pràctica d’allò més corrent entre els caçadors quan s’apropa la temporada del javalí.

  • 4 comentaris