David Pynchon mirant l'abisme...

Beer-Beca: Una alternativa freak-rural és possible

Destarifat el divendres, 9 gener, 2015 per Walden Regall

beer-beca-distopiaBeer-beca en només tres convocatòries ha assolit el seu objectiu original: ser un punt d’encontre entre sensibilitats afins i inquietuds compartides.

Així doncs, la darrera Beer-beca celebrada el passat 29 de desembre i dedicada als futurs distòpics, ens ha deixat una amalgama de retrogustos sensorials. En primer lloc, ens queda el perfum d’una aroma a aires renovats i a germen d’alternativa rural. També podem apreciar espurnes de cabal cultural pop amb espuma de postmodernitat. Però sobre totes les olors, predomina la ferum de l’evidència empírica; i és que la distòpia més que un recurs literari és una realitat.

IMG_8081D’aquesta forma, partint de la premissa: “la distopia és una realitat”; i després de pontificar sobre els conceptes de “distòpia”, “Ucronia” i “teories de las conspiració”, començàrem a recolzar la nostra hipòtesi apocalíptica amb el documental de 2013 “Zeigeist”, on partint de la primera mentida de la nostra era: “la mitologia cristiana”, passarem, en seua segona part, a veure com els atemptats de l’11 de setembre fórem el tret de sortida a tota una sèrie de mesures les quals, sota la premissa de la protecció i seguretat mundial, són una forma encoberta però insultantment evident de control individual. Tanmateix, no tot és tan embolicadament complexe ni enrevessat, només cal fer-se un parell de preguntes sobre que fa Google amb el nostre costum de cerca i segurament aplegarem a la nostra primera conclusió: la distòpia, entesa com a control individual, ja és aquí!

Aplegats a aquest punt, amb els cervells a tot màquina i les connexions neuronals hipermotivades era moment de baixar dos rosquetes al voltímetre revolucionari i conspiranòic per abordar amb calma la vessant filosòfica i visionària de la jornada. Però abans, per posar-nos en situació, férem nostra la dita popular segons la qual Déu va inventar l’alcohol per a què els irlandesos no arrasaren el món, encetant el tast cervessero de la jornada.

Després, guiats de la mà del nostre sub comandante particular (si el dels zapatistes es tapà la cara per a ser vist, el nostre renuncià a la Coca-cola per tal que es parlés d’ells) ens endinsem en l’espessor de la cervesa artesanal reivindicant el producte de rodalia enfront del producte de consum “industrial”.

cervesa artesanalAixí, hem descobert que existeixen idealistes culinaris, com la gent de Beca, que prefereixen que la clientela disfrute dels seus plats únicament amb les ferramentes que els ofereix els cincs sentits per sobre del rèdit de popularitat que els pot oferir una foto de les seues creacions penjada en qualsevol xarxa social.

I quan pareixia que la vetllada ja no podia evolucionar més quant a diversitat de continguts aplegà el pla fort de la sessió… un sopar compost de sopa de peix, ous escalfats amb tòfona, sèpia guisada, pollastre al curri amb civada i vi ecològic… Una mostra més de què la tradició no està renyida amb l’experimentació i de què la restauració, a banda de recuperació, implica també llevar la capa d’òxid, repintar, polimentar i actualitzar.

Finalment, per matar la jornada tocava reivindicar “Snowpiecer”. Una pel·lícula de 2013 dirigida per Joon-ho Bon que és ja un clàssic modern. Un encertat compendi dels elements que tota distòpia deu tenir per a poder catalogar-se com a tal: món post-apocaliptic/desvatat, supervivents, manca de recursos naturals, una revolució, un líder i la seua nèmesi maligna, una fita, un detonant i una profecia a la qual aferrar-se en temps difícils…

Fins a la propera Beer-Beca criatures, sigueu el que sigueu.

  • 3 comentaris