David Pynchon mirant l'abisme...

Entrevista a Paula Bonet

Destarifat el dissabte, 27 desembre, 2014 per Walden Regall

lester-nygaard-fargo

Es recorda sempre pintant. I eixa passió tan primerenca es va convertir amb el temps en la seua professió. L’art del disc ‘De l’amour a l’abîme’, del músic Néstor Mir, va ser la seua primera obra ‘professional’. Des de llavors ha plogut molt, i avui el nom de Paula Bonet (Vila-real, 1980), figura com el d’una de les il·lustradores amb més projecció nacional i internacional: la seua obra ha sigut exposada a Barcelona, Madrid, València, Porto, París, Londres, Bèlgica, Urbino, Berlín… Al mes de març publicarà el llibre il·lustrat ‘813’, inspirat en la seua admiració cap al realitzador francés François Truffaut. Però no és l’única cosa que es porta entre mans. Ha dissenyat el cartell del XVII Festival Internacional de Curtmetratges de Vila-real ‘Cineculpable’, que esguita aquests dies els carrers i espais culturals de la seua ciutat natal. El nou treball de Christina Rosenvinge i el pròxim cartell de María Coma figuren entre els seus projectes més immediats. La ment d’una il·lustradora –reconeix, taxativa- “no descansa mai”.

-Les teues mans, les teues idees portades al paper, la teua obra, el teu segell personal, estan darrere de la imatge amb la qual es recordarà la dissetena edició del Festival Internacional de Curtmetratges de Vila-real, ‘Cineculpable 2014’, que acaba de començar. Què et va donar més vertigen: dissenyar el cartell d’un certamen amb un bagatge obvi o que ‘l’encàrrec’ fora per a un esdeveniment que se celebra en la teua ciutat?

-Em va produir més il·lusió que vertigen. Que se t’encarregue la imatge d’un certamen que se celebra en la teua ciutat sempre alegra, és una manera de tornar a un lloc que m’agradaria visitar amb més freqüència.

-Amb el cartell per a ‘Cineculpable’ et retrobes de nou amb el cinema. Quina és la relació de la teua obra amb el sèptim art? Quin paper juga en les teues il·lustracions?

Dissenyar el cartell de Cineculpable, d’un certamen que se celebra a la teua ciutat, em va produir més il·lusió que vertigen; és una manera de tornar a un lloc que m’agradaria visitar amb més freqüència

-Les meues influències solen procedir d’àmbits artístics diferents al meu. La literatura i el cinema són dos dels més habituals.

-Les referències a pel·lícules de Wes Anderson o François Truffaut són una constant… Tant que sobre el cineasta francés gira el llibre il·lustrat ‘813’, que publicaràs el pròxim mes de març. Què t’inspiren?

Captura de pantalla 2014-12-27 a les 11.42.16

-Wes Anderson beu directament del treball de François Truffaut, i la meua admiració pel segon és innegable, així que supose que, d’alguna manera, es trasllada també al director americà. La mirada pictòrica de Wes Anderson em sembla exquisida. ‘813’ sorgeix de l’admiració cap al realitzador francés, cap a la seua manera de veure i reflectir el món i tot allò que l’angoixava o l’esglaiava i que va saber transformar en art, és un homenatge il·lustrat a la seua figura i a un breu fragment de la seua filmografia.

-T’has basat en la pel·lícula ‘Buffalo’66’ per al cartell de ‘Cineculpable 2014’… Per què aquest film? Què has volgut transmetre en ell?

-Pense que ‘Buffalo 66’ és ja un clàssic. Quan es va contactar amb mi per a realitzar el cartell de ‘Cineculpable’ ho vaig imaginar il·lustrat amb una de les mítiques parelles culpables de la història del cinema: Bonny&Clyde, Tyler Durden i Marla Singer, Vincent Vega i Mia Wallace, etc. Al final es van imposar Billy Brown i Layla. El cartell és un homenatge a ells dos.

-Fa just un any el teu nom, i la teua obra, van saltar a la primera línia mediàtica per un ‘saqueig massiu’, el que va tenir lloc a València fruit del furor que van deslligar els pòsters que vas dissenyar per al festival La Cabina… Dotze mesos després, encara hi ha qui t’identifica amb allò?

-La història del cartell amb la llebre es va traure de context, és un tema que en el seu moment em va disgustar i em va incomodar bastant. Mesos després que succeïra tot allò sí que era una cosa freqüent en les entrevistes. El tema em va sorprendre, fins i tot en una exposició que vaig fer al desembre en l’Ambaixada Espanyola a Berlín. Ara ha passat més d’un any, ja no és una cosa que aparega amb molta freqüència. Veig que a vosaltres no se us ha oblidat!

-T’has definit en alguna ocasió com una ‘dibuixant compulsiva’… Sempre ho has sigut o eixa ‘impulsivitat’ ha anat creixent a mesura que avançava el teu procés de canvi artístic, la teua metamorfosi de pintora a il·lustradora?

-Sempre he tingut una espècie d’incontinència creativa que espere que no m’abandone.

-Què et fa decantar-te cap a la il·lustració en lloc de cap a la pintura?

-La immediatesa.

posterblackkeys

-Al marge de l’evident influència cinematogràfica en la teua obra, també les hi ha literàries o poètiques… De fet, els teus treballs es reforcen amb textos… Actuen com a guia per a explicar la imatge o, per contra, formen part de l’obra i, fins i tot, la inspiren?

-Els textos que solen acompanyar a les meues il·lustracions solen estar descontextualitzats. No intente explicar amb paraules el que he volgut explicar dibuixant, no és aquesta la funció que els atribuïsc.

-Girem full. Del cinema i la poesia a la música. Has dissenyat els cartells de grups tan capdavanters com Black Keys o Vetusta Morla… Què suposa per a tu?

-Poder il·lustrar un cartell per a Black Keys o per a Vetusta Morla va ser un honor per a mi, admire molt els projectes de les dues bandes. Quan se’m va contactar, més que un encàrrec em va semblar que m’estaven fent un regal.

-Què hi ha d’autobiogràfic en les teues il·lustracions?, si s’ha de jutjar per eixa similitud entre les ‘xiques de galtes rosades’ que dibuixes sobre el paper i la teua pròpia imatge…

-En l’obra que abasta els anys 2010 i 2011 el caire autobiogràfic era evident. Els meus dibuixos formaven part d’un projecte privat i íntim que mai vaig pensar que veuria la llum. Des que em dedique a la il·lustració de forma professional, l’autobiografia i, sobretot, les galtes rosades, han quedat en un últim plànol.

-Com i on veus a la Paula Bonet artista dins d’una dècada?

-Espere poder seguir dedicant-me al que més m’agrada. El món editorial, per exemple, seria un molt bon lloc en el qual poder estar.

-I per a concloure, reprenent el tema inicial d’aquesta entrevista: el festival de curts ‘Cineculpable’. Algun curtmetratge, al teu judici, més que recomanable aquesta edició?

-‘It girl’, d’Oriol Puig. Ho adore, em sembla impecable. A més, una vegada el vegeu, igual cobra més sentit la imatge del cartell.

  • 1 comentari