David Pynchon mirant l'abisme...

The newsroom

Destarifat el dimarts, 9 desembre, 2014 per Walden Regall

The-newsroom-01

Per si algun dia et topes accidentalment amb una cabina de votació, hi ha algunes coses que hauries de saber, i una d’elles és que no hi ha cap prova que recolzi l’afirmació de “som el millor país del mon.” Som els setens en alfabetització, dissetens en matemàtiques, dotzens en ciència, el 49 en esperança de vida, el 178 en mortalitat infantil, tercers en ingressos familiars mitjans, quarts en mà d’obra, i quarts en exportacions. Només liderem el món en tres categories: número de ciutadans a la presó per càpita, número d’adults que creuen que els àngels existeixen, i despeses en defensa, on gastem més que els següents 26 països junts, 25 dels quals són aliats nostres.

Ara, res d’això és culpa d’una universitària de 20 anys, no obstant tu, sens dubte, pertanys a la pitjor generació de la història. Per això quan preguntes què ens fa ser el millor país del món, no sé de què collons estàs parlant. De Yosemite? Esclar que ho vam ser. Defensàvem el que estava bé. Lluitàvem per raons ètiques.Vam aprovar i vam derogar lleis per raons ètiques. Vam fer la guerra contra la pobresa, no contra els pobres. Ens sacrificàvem. Ens preocupàvem pels nostres veïns. Recolzàvem amb fets les paraules. I no ens donàvem copets a l’espatlla. Vam construir grans coses, vam fer avanços tecnològics genials, vam explorar l’univers, vam curar malalties, i vam cultivar els millors i la millor economia del món. Vam intentar arribar a les estrelles, vam actuar com homes.

Aspiràvem a la intel·ligència. No la menyspreàvem. No ens va fer sentir inferiors. No ens indentificàvem per qui havíem votat a les últimes eleccions i no… no ens espantàvem tan fàcilment. Vam ser capaços de ser totes aquestes coses i fer totes aquestes coses perquè estàvem informats. Per grans homes, homes que eran adorats. El primer pas per solucionar qualsevol problema és reconèixer que hi ha un problema. Estats Units ja no és el millor país del món. En té prou?

Will McAvoy. The Newsroom (2012)

Així comença el primer capítol de “The newsroom” la serie de la HBO creada per Aaron Sorkin en 2012, i que finalitzarà aquest 2014 condemnada a tres mísseres temporades de sis episodis.

Aquesta sèrie és d’aquelles que creen vocacions. Un reconeixement al valor del quart poder com a ferramenta d’informació i una dura crítica al capitalisme, el corporativisme, la política i a la societat de consum que ha convertit el dret a la informació en simple espectacle i mercaderia.

Una sèrie que ens farà, per comparació, abominar dels mitjans actuals fins a provocar-nos el vòmit al fer patent com aquests no són altra cosa que “la voz de su amo”.

Tanmateix, reprenent l’inspirador speech de Will McAvoy (interpretat per Jeff Daniels), a conseqüència d’aquests durs temps que ens toca patir, a poc a poc la ciutadania comencem a despertar del letargi i a posar en valor el vertader paper de la informació. D’aquesta forma, iniciatives com poden ser “Carnecruda.es” o “eldiario.es” que han trobat amb el finançament mitjançant crowfounding una forma de llibertat front al clientelisme a què les multinacionals sotmeten als mitjans de comunicació, estan trobant un nou espai on reivindicar la independència real de la informació i recuperant el paper que aquesta ha perdut durant les últimes dècades.

Però tornant al tema… “The newsroom” és gran gràcies al poder de la paraula, a la velocitat i profunditat de les seues trames -sempre lligades en gran mesura a una realitat recent- i sobretot a les classes d’ètica periodística que Sorkin ens cola a la primera de canvi.

A un capítol del final, és moment de reivindicar “the newsroom” deixant de banda la tendència de Sorkin a desinflar el carisma dels personatges a base de tones de gominola i triangles amorosos sense punch i previsibles fins a demanar clemència. Tanmateix, és d’agrair que la càrrega sentimentaloide siga inversament proporcional a la qualitat de les històries i les trames.

Vinga! a què collons esperes???!

  • 1 comentari